Arran de la recuperació de la casca de Reis, hem tingut la fortuna de rebre molts comentaris entranyables de la memòria gustativa que envolta el nostre dolç ancestral de Nadal.

Ens han arribat de molts llocs diferents de la geografia valenciana i volíem compartir-los amb vosaltres, amb el permís de la gent que ens ha obert el cor per a contar-nos els sentiments que els evoquen aquesta tradició que torna a recuperar-se i a posar-se damunt la taula. Ja explicàrem la història de la casca a través de documents; ara volem saber la història que ix dels vostres corets.

Teniu remembrances i records de la tradició de la casca? Voleu compartir-los amb nosaltres? Escriviu-nos ací.

Fotos antigues de la pastisseria Macip (Vinaròs)

Dolors, de Vinaròs (Baix Maestrat)

El meu record de la casca de Reis sempre em porta al Nadal de la meua infantesa.

Com en totes les cases per Nadal sempre teníem els dolços típics que es feien casolans però quan s’acostava la festa dels Reis, sempre recordo que a la pastisseria Macip de Vinaròs, a la qual, per vincles familiars, hi anàvem sovint, començaven aparéixer les casques i les anguiles.

A la pastisseria hi havia casques en diferents formes i mides de pasta d’ametla i moniato. Tenien un acabat blanc de la glaça i estaven decorades en diferents colors. També hi tenien les anguiles que per a mi eren molt mes boniques. M’agradava veure com les feien.

Recordo l’obrador i al senyor Santiago decorant amb glaça les casques i les anguiles. Recordo com si fos ara la primera casca que em van regalar per Reis. Era una capseta redona i decorada, la mar de bonica, i dins la capsa hi havia l’anguila enrotllada i decorada amb glaça.

No hi faltava detall, era de massapà i estava farcida de rovell d’ou confitat. Es completava la capsa amb uns confits i plomes de colors. La capsa recordo que la vaig guardar fins les festes de Nadal següents, en què va tornar a aparéixer la casca de Reis.

Ara ja fa anys que no es fan casques al meu poble, però només pensar-hi, de seguida em porta a l’obrador i al record de la meua tia Victoria (qui treballava a la pastisseria). Malgrat veure com feien les casques, jo sabia que a mi me l’havien portada els Reis d’Orient.

Fotos antigues de la pastisseria Macip

 

Pepa, de Carlet (Ribera Alta)

Ma mare (de 77 anys) i també de Carlet recorda sentir-la anomenar a sa mare, però ella ja no les ha conegudes. No obstant això, encara canta:

Senyor rei jo estic ací
done’m casques per a mi.
Jo li donaré palla i garrofes
per al seu rossí.

 

Inma, de Barcelona i Muro (l’Alcoià)

Quina iŀlusió. M’ha recordat el meu oncle Pep, que me la regalava per Reis quan era petita. No sé on la deuria comprar perquè vivíem a Barcelona. Ell era de Muro (l’Alcoià).

Antònia, d’Ondara (Marina Alta)

Em recorda el meu avi que me la regalava sempre per Reis. A Ondara encara en fan, però s’ha perdut prou esta tradició. A mi em porta bons records. Que passeu bon Nadal!

Eva, de la Vall d’Uixó i Eslida (Plana Baixa)

Ohhh, ja ni ho recordava… Quan era menuda la meua àvia les preparava d’amagat, de nit, quan tots estàvem gitadets… Quina iŀlusió!

Soc de la Vall d’Uixó, però els meus avis per part materna eren d’Eslida, de la Serra Espadà, i era ella, l’àvia Teresa, la qui cada any les preparava…

Jo he continuat molts dels seus costums, però este no, una pena, però mai no és tard… Ho faré, crec que ben igual que faig la seua mida de pastissets, la coca de llanda, la coca d’ametla, els rotlles d’ou i moltes més receptes escrites amb la seua lletra en una xicoteta llibreta, em proposaré continuar amb aquesta tradició.

Recorde que les meues amiguetes no tenien aquesta sorpresa, ella la feia per als Reis i jo, que soc la major dels nets, corria al rebost a buscar la caixeta amb el meu nom… Quins temps feliços!

Ella va estar amb amo (com es deia en aquells temps, o siga, que va treballar en una casa fent les tasques domèstiques) en la província de València, en una casa de gent de diners. Ella tenia 12 anys i allí es on va aprendre a fer aquest dolç. Ella sempre ens deia que els senyorets preferien la seua casca que no la de la cuinera.

Enguany, faré la casca!