Menu
Com ja és tradició, Tasta’l d’ací coŀlabora amb artistes locals per a fer créixer l’univers de la memòria gustativa valenciana més enllà de les paraules.
Esta volta, hem coŀlaborat amb la dissenyadora África Leiva i la iŀlustradora Pilar del Río per a portar-vos un quadern iŀlustrat a tot color en què pugueu alçar el tresor de les vostres receptes casolanes de cuina valenciana. Un tresor familiar que volem que arreplegueu, conserveu i transmeteu a les generacions futures.
No tots hem tingut la sort d’heretar, o de trobar ben amagada, una antiga llibreteta de receptes dels nostres majors a casa. I diem «majors» quan podríem ben bé dir les nostres àvies, que per obligació se les havia arraconades a la cuina i a la cura de la família.
L’esforç i la pràctica diària feren d’elles unes autèntiques mestres de la cuina de cada dia, de la supervivència i del sustent de la nostra estirp, i tots eixos gusts i aromes que ens paraven a taula, els tenim gravats en el nostre cervell. Això sí que podem dir que ho hem heretat i és per això que, amb forces renovades i esperit crític, Tasta’l d’ací ho vol posar en valor amb una visió de futur.
Milanta voltes, les àvies, les mares, les fortes de la casa, prepararen el canimet als seus hòmens i fills. Per als qui no ho sapieu, el canimet és el conjunt de menjar que es prepara per a passar tota la jornada de treball al camp o a la fàbrica. No és simplement un esmorzar o un dinar, ans tots els àpats per a poder alimentar-se de sol a sol en un dur dia de treball.
Inexistent el plàstic que envaeix el nostre present, antany tot s’embolicava de la manera més eco-lògica possible: un entrepà dins una màniga ben cosideta d’una camisa espentolada i vella, un saquet de cànem amb alguns rosegons de pa, una recaptera amb un guisat o uns cigrons bollits, una bota amb vi novell o un cistelló de vimen o d’espart ben folrat…
La paraula canimet, doncs, és un genèric. Un mot màgic que el diccionari hauria d’incorporar abans no acabe desapareixent per complet. I com un canimet, hem fet aquest quadern de receptes en blanc, perquè l’ompliu de les menges valencianes de casa vostra i us les pugueu endur a tot arreu.
Igual que moltíssimes receptes i preparacions gastronòmiques valencianes no són als receptaris, moltes paraules tradicionals de la nostra llengua no han estat incorporades encara als diccionaris. És el cas de canimet, que tot i ser una paraula que coneixen milers de parlants valencians, no ha tingut encara l’oportunitat de ser reconeguda.
Fins i tot hem esbossat una definició que volem proposar d’incloure al diccionari a través d’una petició:
canimet [kaniˈmet] m. Conjunt de menjades que es preparen per a passar la jornada fora de casa. Com que Empar tenia una jornada ben dura a la fàbrica, Blai li preparà el canimet amb un esmorzar i un dinar deliciosos.
Seguint la tasca que fem per a recuperar la memòria gastronòmica, hem fet també una recerca a diferents persones que ens han explicat què és un canimet i vos hem transcrit els testimonis ací:
«El canimet és el menjar que s’enduien a la faena. Cadascú es feia el que es podia. De normal, abans no es feien entrepans. Era una fiambrereta i allí es ficaven la tomateta, la llonganissa o un plat de cigrons. I això, s’enduien la fiambrereta amb un tros de pa i la bota de vi. Això era el canimet, que a la millor s’ho enduien per a tot el dia, esmorzar i dinar, perquè normalment abans era horari solar, a les 5 de la vesprada es feia fosc ja se n’anaven tots cap a casa. La mateixa fiambrera era per a esmorzar i per a dinar, mitja per a esmorzar i mitja per a dinar, i després ja el que podrien pillar per ahí. La temporada de figues, per exemple, quatre figues que podiem collir per allí…».
Testimoni d’A. B.
«La paraula canimet l’he gastada jo molt. Era per a preparar el menjar per a emportar-se’l a algun lloc. Per exemple, jo he preparat moltes vegades el canimet per a mon pare. Com que treballava i hi havia restricció de llum i de tot, ma mare em deia: “prepara-li el canimet al pare i porta-li’l per a treballar” o també ell se l’emportava. Era preparar-li el dinar o el sopar, o tot un dia per a emportar-se’l.
Això era el canimet, ací a nivell de casa. M’entens? No de roba, sempre ha sigut de menjar. Preparar els utensilis, el que siga: l’entrempà que diem nosaltres, o en fiambrera o el que siga, això és el canimet, per a tot el dia. Perquè la resta era ja portar el sopar enfaixat o l’entrepà, però el canimet era el menjar per a tot el dia. Jo he gastat molt la paraula i he fet molts canimets per a mon pare, almenys.
Segons el que duies… Mira, el canimet era per a passar el dia. No era com un almorzar a soles ni res. Era per a preparar el menjar per al dia. Si ficaves tot entrepans, en un saquet de tela en tenien prou, però si no li posàvem —si era alguna cosa com un arrosset o un arròs caldós, o bé, o simplement un guisadet—, normalent ho ficaves en una cistella, que generalment era de vimen, ho ficaves allí. Per això es deia el canimet, perquè era per a tot el dia.
Aleshores es ficaven diverses coses, segons l’economia o segons el dia conforme el tenies. Si era una cosa de… ficaves una fiambrera, fiambreres de metall que hi havia aleshores, que eren d’alumini que tenien els platerets dins i tot, i necessitaves una cistelleta perquè no s’abocara, que quasi sempre era de vimen. Si no en un saquet, sempre de tela, si eren entrepans a soles. Clar, tot depenia de l’economia i del moment. Era per a passar el dia. No era un almorzar ni un dinar, sinó per a passar el dia i li ficaves diverses coses en el saquet o en el cabasset.»
Testimoni de S. M.
«Era el que s’enduien de menjar necessari per a passar el dia. En un mocador de fardo. Que era una tela ratllada o a quadres. I es feia un nuc enmig. Un mocador de fardo de quadres marrons…»
Testimoni de X. C.
«Vejam, el canimet és l’embolcall en què es portaven el menjar. Bé siga en una fiambrera, bé siga en un mocador gran que s’enrotllaven el pa o el formatge o el que tingueren. Quan s’enduien el dinar: “ací tens preparat el canimet”. També podia ser una cistelleta, perquè abans no hi havien bolsos i en una cistella o en un cabàs, però de vimen o de cànem, allí ficaven tot el dinar, tots els preparatius per a dinar, per a sopar o berenar. Era això, l’embolcall on es portaven els menjars: siga bé una fiambrera, siga bé en un cabàs, en un cistellot o el que fora. No és en si el menjar sinó l’embolcall.
Jo he sentit la paraula canimet, sobretot a l’agüela. Quan sent la paraula canimet és com dir que t’has preparat el menjar, sobretot el dinar, quan vas fora de casa. És a dir: “M’he preparat el canimet perquè he d’anar al camp o me n’he d’anar d’excursió…». Per a mi la paraula canimet és preparar-me el menjar perquè vaig fora de casa i vaig a dinar en algun altre lloc. És a dir, jo em prepare… perquè comprar-se abans no es comprava res… ho portaves tot de casa.
Jo crec que depén d’a on anares. Si tu anaves al camp, moltes voltes el canimet el portava una persona acabat de fer de casa. Si tu eres una persona a soles i anaves molt lluny, t’emportaves l’entrepà. Normalment, en fiambrera… algunes vegades, però… Bé, sí que hi havia estes fiambreres metàl·liques, això jo ho he vist jo en casa, que damunt hi havia dos platerets i potser que algunes persones, per no menjar sempre pa o perquè no hi havia pa, i igual eren creïlles bollides i alguna cosa més, o un poc d’arròs, portaven la fiambrera… També he vist enrotllar de paper de diari els entrepans, que tu dius —« “mare meua!”, però bé, és el que hi havia. O el més normal era el saquet de tela, que normalment es feia d’algun tros que hi havia a casa, o, i això ho he vist jo a l’agüela, quan es tallaven les mànigues de les camises dels hòmens sobretot, quan hi havia algun trencat, es tallava la màniga de la camisa en màniga curta i el tros que quedava del colze a la mà eixe tros l’aprofitaven per a fer saquets per al canimet.»
Testimoni de M. M. B.
«Era el menjar que es preparaven per anar a treballar, en una bosseta de tela, fiambrera…»
Testimoni de C. S.
La iŀlustradora Pilar del Río i la dissenyadora África Leiva han treballat colze a colze per a portar-nos Canimet, un quadern perquè arreplegueu i escrigueu les receptes valencianes que tota la vida s’han fet a casa vostra.
Tasta’l d’ací ha comptat amb les dues artistes perquè en esta publicació de Canimet, de la qual hem fet una publicació limitada de 100 exemplars, pugueu alçar la memòria gustativa de la vostra família en un lloc especial.
Com a metàfora, hem volgut recuperar la paraula canimet perquè pugueu emportar-vos les receptes valencianes a tot arreu amb este quadern de receptes.
Canimet és una publicació a tot color amb un total 80 pàgines, amb portades resistents, de 155 x 220 mm, dividides en 6 apartats iŀlustrats amb 6 treballs inèdits de Pilar del Río perquè pugueu escriure les vostres receptes:
El paper de les pàgines és resistent per a escriure per les dues cares i totes les pàgines estan dissenyades i iŀlustrades per África Leiva i Pilar del Río amb referències a ingredients i plats genuïns de la gastronomia valenciana iŀlustrats.
Entreu en la nostra botiga i aconseguiu Canimet iŀlustrat per Pilar del Río i dissenyat per África Leiva.
L’edició és limitada a 100 exemplars. Afanyeu-vos!
Què t’ha paregut esta entrada? Coneixes altra informació per a completar-la? Cap lloc que no hàgem inclòs i que ens recomanes?
Pots ajudar-nos a recuperar el nostre univers gastronòmic col·laborant amb nosaltres o deixant-nos un comentari.
Pren la paraula i conta’ns la teua part gustativa de la història.
El blog de Tasta’l d’ací aplega testimonis de la memòria gustativa valenciana i es fa ressò de les iniciatives que promouen el producte valencià en l’agricultura, l’elaboració culinària, el comerç, la indústria i els col·lectius en defensa d’un món més sostenible.
