No és la primera vegada que escrivim sobre la casca i, si continuem amb més articles, és perquè veiem que, a poc a poc, el nostre dolç de Reis trau favetes de l’olla, es recupera i la gent el torna a conéixer. Enguany, el tornem a reivindicar per a fer-vos arribar tota la màgia que envolta esta preparació de Nadal, una llepolia que està ben lluny de ser tan sols un tros de massapà.

Per això, hem preparat paraŀlelament la campanya «Enguany, torna la casca!» per a promocionar els elements que l’acompanyen.

En esta campanya participen quatre establiments repartits per la geografia valenciana, que s’han afegit enguany a recuperar el nostre dolç ancestral. La pastisseria L’art del sucre (València), el forn Ca Massita (Vinaròs), el forn El Molinero (Beneixama) i el Beekery Obrador (Dénia) coŀlaboren amb nosaltres per a acostar-vos la casca de Reis a diversos punts de la geografia valenciana.

Ací, però, volem que conegueu la memòria gustativa de la casca (els costums tradicionals, la història dels seus ingredients i els documents valencians on se’n parla).

Perquè volem convidar-vos a menjar a mos redó un altre tresor ancestral nostre i tot l’univers que l’envolta.

Què és la casca?

Per als qui no ho sapieu, la casca (també dita a voltes ‘casca de Reis’) és un dolç valencià de Nadal que es perd en el fons dels temps. Confeccionada amb ametla molta, sucre i ou, està farcida de patacat (moniato confitat), rovell confitat (en castellà se’n sol dir yema) o també carabassa. A través dels segles, la casca s’ha associat a la festivitat de Reis (6 de gener) i tradicionalment era un regal que de padrins a fillols o bé eren els mateixos Reis que la portaven a la xicalla de la casa.

Cartell promocional dissenyat per Sabina Alcaraz

Elements de la casca

Però la casca no és sols un tros de massapà en forma d’anella (o, més modernament, en forma de serp i d’altres animals i objectes). La casca arribà a ser un dolç tan popular entre els valencians que deixà cançons i versets nadalencs, unes rimes que es canten a gairebé totes les comarques valencianes.

Això no sols corrobora la seua presència al llarg del nostre país, sinó que les localitats on s’elabora —o on es recorda vivament la seua elaboració— dibuixen clarament el mapa llarguerut valencià de nord a sud.

Adornades per a l’ocasió amb altres dolcets com ara confits d’ametla (o peladilles), fruita seca, confits d’anís, carabassat i altra fruita ensucrada plena de color, xocolatines i altres llepolies omplien una capsa i enlluernaven la mirada del xiquet o la xiqueta de la casa.

Casques fetes amb la recepta de Tasta’l d’ací

Una capsa plena de tradició

Per acabar amb els elements que acompanyen la casca, us hem de parlar de la capsa. Una capsa redona que en moltes de les nostres comarques passava de mà en mà, de generació en generació i que contenia la preuada casca.

Enguany, Tasta’l d’ací, ha volgut re-vestir la casca amb els seus elements tradicionals, uns elements que la fan especial i, per això, hem ideat una campanya per a fer-vos arribar la capsa de la casca, iŀlustrada per la xixonenca Sabina Alcaraz, a través de de la nostra botiga i també a través dels quatre establiments coŀlaboradors com podeu llegir ací que arribaran a diversos forns d’arreu del país.

Una banda sonora de la casca

Com déiem més amunt, la casca té fins i tot diversos versets tradicionals que es canten fins i tot en els pobles on se n’ha perdut l’elaboració. Ací avall vos els copiem, però si voleu sentir com sonen ací podeu escoltar una versió cantada per una veu infantil en el disc de Dani Miquel, «A Nadal, un pas de pardal». Fins i tot, podeu trobar una versió rock del grup vila-realenc La Glübs Band, una versió folk d’Urbàlia Rurana o la versió amb banda (no hi podia faltar!) amb Verdcel.

Vet ací una de les diverses variants de la cançó popular:

Tirorí, tirorí!
Senyor Rei jo estic ací.
Palla i garrofes,
tot per al seu rossí!
Casques i avellanes,
tot per a mi!

 

Una casca valenciana, de nord a sud

De vegades hem sentit que la casca de Reis era un dolç molt localitzat en la nostra cuina, sovint apuntant a la Safor, on actualment manté la major vitalitat. La nostra recerca ens ha demostrat el contrari.

La casca és un dolç que recorre tot el País Valencià de nord a sud. I només cal que mireu el mapa interactiu de més avall.

Tenim constància que la casca es fa (o s’ha fet) al Baix Maestrat (a Vinaròs), a la Plana Alta (a Borriol, a Castelló de la Plana), a la Plana Baixa (a Vila-real, a la Vall d’Uixó), al Camp del Túria (a Casinos), al camp de Morvedre (Albalat dels Tarongers), a l’Horta (a Montcada, a València o a Albal), a la Ribera Baixa (a Sueca), a la Safor (a Tavernes de la Valldigna, Gandia, a Bellreguard, a Potries, a Oliva, a Vilallonga), a la Marina Alta (a Xàbia), a l’Alcoià (a Alcoi) i a l’Alacantí (a Xixona i a Alacant).

Foto antiga amb casques amb forma d’anella i d’altres tipus (Pastisseria Macip, Vinaròs)

Estes són les nostres referències directes, però sabem cert que moltes altres viles i comarques que envolten estos municipis la coneixen o l’han coneguda en un passat no gens llunyà. Si no hem anomenat el vostre poble, per favor, feu-nos-ho saber ací. Ens faria goig incloure’l.

En el mapa de més avall, podreu trobar-hi més d’una setantena d’adreces dels establiments que venen la casca.

Un dolç amb una història pregona i ben documentada

La història de la casca està documentada de fa més de 500 anys. Tot i que hi ha gent que apunta a l’origen semític dels seus ingredients: l’ametla, la mel que substituïa el sucre antany, etc., la primera recepta documentada amb este nom està en el Llibre del coc del Mestre Robert, la primera edició coneguda del qual és del 1520. En la recepta, anomenada en diminutiu «De casquetes», es dona una fórmula per a fer uns rotllets farcits de confitura de fruita i mel entre d’altres ingredients.

En la seua traducció castellana, atés que este dolç devia ser desconegut per als castellans, el traductor del Llibre del coc ha de precisar què són les casquetes definint-les així: «rosquillas de fruta que llaman casquetas en Valencia y Barcelona».

Però, si ens reculem en el temps una miqueta (al 1460), l’escriptor valencià Jaume Roig les cita, també en diminutiu, en uns versos del seu Espill tenyits a parts iguals de misogínia i lgtbifòbia:

Ella tenia
hun sols fill car;
de cavalcar
he homenia
gens no·n tenia.
Tant lo guardava
hi l’apartava
de tot perill,
que féu son fill
hom femení,
fet d’alfaní
he d’orelletes,
çucre, casquetes,
e viciat,
tot malcriat,
fet a son lloure.

Tant l’alfaní, com les orelletes o les casquetes, són dolços que —com podeu suposar— metafòricament parlen de la pretesa «feblesa» del personatge de hi descriu.

També en la mateixa obra podem trobar la paraula ‘casquetera’ (persona que ven casquetes o casques), cosa que ens fa deduir que, si hi havia un nom per a esta professió, devia ser, ja en eixa època, un dolç ben popular entre els valencians:

La bunyolera
e casquetera,
tenien talles,
seguons les ralles,
yo paguador.

Motle de casca (Forn Casaní, València)

El 1733, dins el Romans, y coloqui nou, pera divertir el humor y desterrar la melancolia de Carles Ros, tornem a retrobar la casca al costat d’altres elaboracions amb pasta d’ametla. Això ens fa pensar que l’elaboració amb massapà ja seria l’habitual en aquesta centúria.

Què de empenyos, què de estafes,
y què de enredros que es fan,
per compondre un bon present
de casques, de marsapà,
de piuletes, y cuets,
torrons de sucre, y torrat,
de la confitura seca […]

 

Uns quants anys més tard trobem el document següent, datat de desembre de l’any 1746, que ens diu molt del costum i tradició dels dolços a les famílies valencianes. Es tracta d’un llibre de comptes de les clarisses del desaparegut Convent de la Puritat (que es trobava a la ciutat de València entre la plaça del Tossal i la zona del carrer del Moro Zeid i del carrer de Jaume I). Les clarisses del convent elaboraven grans quantitats de casques.

Al document s’hi pot llegir que compraren «6 cascas a Sor Anna de la Puridad», entre altres dolços, les quals van pesar 22 lliures (vora 7 kilos i 800 grams).

Document de la coŀlecció Espínola

En un altre document de 1750 de la mateixa coŀlecció tornem a trobar-hi la casca en una llista de regals que es reben i que s’ofereixen.

En un darrer fragment del mateix any veiem la compra de la casca, els preus, i que una de les casques tenia una inscripció referent al Pare Simó, un clergue del segle XVII amb una gran devoció al Cap i Casal, tanta que fins i tot els dolços es decoraven amb el seu nom.

Sense eixir del 1750, l’autor valentí Carles Ros ens ofereix una altra composió de canya i cordell, on apareix la casca envoltada de milanta altres llepolies. Esta composició tingué tant de succés, que s’utilitzà segle rere segle per molts escriptors amb certes variants.

A Deu, sucre candi, casca,
coca fina de Nadal,
bocadillo, cobilet,
pastís redó, menchar blanc.

A Deu, mel colat de sucre,
almojavena, marzapá,
punt en lo ayre, bés de monja,
eixaropet violat.

Altre rahonament

Cinquanta anys més tard, el 1800, la casca torna a aparéixer en una llista de productes mengívols d’un text anònim anomenat Coloqui de la mosa de Polvillo. La casca devia ser tan grossa, que la degueren fer a trossos i tot.

Yo li duia pasta fina,
safanòries com lo bras,
ya llonganises bullides,
el pa francés abrasat,
panolles tendres rostides
y trosos de casca grans.

 

Si furguem un poc més a mitjan segle XIX, el setmanari El mòle, sota amb el nom de La Sambomba, en l’edició del 24 de desembre de 1840 desitjava als seus subscriptors estes delícies gastronòmiques per a Nadal.

Obriga la boca
Y en gust que mastegue,
Y que no s’ ofegue
En un tròs de coca.
Que no tinga básques
Desde así al dumenche,
Encara que es menche
Vint lliures de casques.
En galls y capóns
Entre la degòlla;
Pilòtes en l’òlla
Més grans que els pilons.

 

Motles de casca amb altres formes (Pastisseria Macip, Vinaròs)

En diversos sainets del suecà Josep Bernat i Baldoví i del valentí Eduard Escalante també suraren casques i casquetes durant el segle XIX. Dins Los valencianos pintados por sí mismos, el 1859 —on també participava el mateix Bernat i Baldoví—, s’anomenava la casca metafòricament en parlar de la venedora de carabassa i del seu gènere ben dolç.

Nuestra heroina marcha regularmente á paso de Luchana, como si puediese impedir que el género se enfriase y como si si actividad escitara á los aficionados y consumidores.
A sí discurre nuestra comercianta por las calles llamando la atención hacia su género con los gritos de ¡chiques, la mel porte! —¡ara acaba ixir del forn! —¡Calenteta y com un sucre! —Asò es canela! —¡chiques asò es casca, asò! —¡y que recanela! —¡qui me la acaba! […]

 

Una les referències literàries de la casca que més ens agraden és esta irònica i graciosa composició en vers, «La nit d ‘els Reys», que Constantí Llombart publicà l’any 1872 dins de Tabal y donsayna. L’escriptor de Campanar ens conta, una entrada dels Reis d’Orient ben passada per aigua que hi hagué a la ciutat de València i, inevitablement, tenim retratada la casca entre línies:

Per allá baix ahon eren les escoles
De Sent Pau han eixit; ¡quín atropell!
A la veu de —«¡els reys venen!»— s’espavilen,
Y hómens, dónes y chics tots s’alsen drets.
Tots s’alsen drets á vore els Reys que venen
Arremullats y en fanc hasta els cabells;
Plens de mascares y montats en burros
Y fets tots uns, lo que son, uns carboners.
Pendons tots desgarrats per mantos duen,
Y per corones pórten foguers vells;
Y á la rochenca llum de les fumoses
Haches, tots mascarats, pasen els Reys.
Y un chiquet á qui els pares li han fet créurer
Que casques duen y torrons pa éll,
Al vòrels les sistelles qu’al bras pòrten
S’en fuig per entre cames de la chent.
Brinca un atre de gòig y la simbomba
Se li cau de les mans y es fá á trosets,
Rompénseli el peròl a un pòbre agüelo
Damunt mateix del call número sent.

 

Uns quants anys més tard, el mateix autor feu esta lletreta per a unes endevinalles satiritzants sobre les festes de Nadal:

El pare Mulet, 1877

 

Si fem un bot fins al Comtat, el 1906, l’escriptor i religiós de Balones, Joaquim Martí Gadea, feia una descripció dels torroners de Xixona on apuntava que ja no portaven els «clásichs çarahuells estrets de panna» sinó pantalons corrents, i trobava que, si es tornaren a vestir de saragüell, vendrien encara més:

Dasta m’hos s’antoixa que vendríen més confits, peladilles, casques y torróns, mateix qu’ el rich raim valencí […]
Tipos, modismes y coses rares y curioses de la terra del Gè

 

També ix a relluir la casca en una de les darreres composicions del poeta de la Renaixença valenciana Teodor Llorente, ja molt malalt, el 1911, dins la seua Conversa de Nadal.

Pren, Batiste, eixa casca y el torró de Xixona;
tu, Visanteta, sigues per sempre honrada y bona.
Jo volguera més vore’t portant bons caragols,
però, ¿qu·anem a fer-li?, no els portes, si no vols…

El 1914, la revista La Traca, que mai no ens defrauda, ens parla sarcàsticament de la festes de Nadal en una mena de calendari i apunta que «la casca es el dols més dols que se despacha en els barracons de la fira» com us mostrem en el fragment següent de la publicació.

Altres revistes satíriques, com ara l’alacantina El Tio Cuc també retrataven el 1917 diversos dolços populars valencians, entre els quals hi havia la casca.

Mamelleta de moncha…
pasensies… casques…
panquemao, molletes…

Este fet ens demostra que la capital de l’Alacantí coneixia i bé este dolç ancestral valencià.

També, quasi un decenni més tard, el 1925, la revista fallera Pensat i fet, ens la plasma en estos versets que parlen del pobre Pepín de qui tothom fa befa:

Es Pepín, un lechuguino
naixcut en molt bona casa,
que flors li porta a la novia,
dolços, bunyols i una casca;
pero’ls giquets, que l’ han pres
per un ninòt de la falla,
l’ aúquen, a crits el corren,
¡i li penchen una cáguila!

D’eixa època també conservem retalls de premsa on, entre altres llaminadures de Nadal, es publiciten les casques en un establiment de la ciutat de València, com este de 1931:

Anant cap a la Plana Alta, el castellonenc Josep Pascual i Tirado també les anomena diverses vegades en la seua obra La meua garbera, pocs anys abans del seu decés, el 1935. Vet ací dos fragments d’eixa obra:

La mare posa en taula el pa fi, los pastissets de boniato i els rollets i les primes, les casques i coques en mel.

Seguien les tres xicones del paner, airoses, unflades, sèries, ab guardapeus de seda de colors vius, sabates escotades de xarol, monyo agitanat, de postim, subjecte ab pintes altes de metal dorat, vistoses arracades, i envolent aquells cossos encisadors, flairós mocador de Manila ab flecos tocant terra, pintarrejat de roses de colors xillons, els braços estirats sostenint els paners plens de casques i primes de farina de seixa i recoberts ab vels de randes emmaranyades.

Casca del forn Terra de pa (València)

I acabem el nostre recorregut amb pedagog Josep Soler i Godes, també castellonenc, qui en la seua versió d’Els valencians pintats per ells mateix del 1962 les nomena diverses vegades, ací, en referència amb les d’Alcoi:

Aquelles peces de torró d’Alacant o de paret, regalimant la mel entre les armeles; aquell torró de Xixona tan farinós i tan bo; les caixes de peladilles i de pinyons a vessar i les casques d’Alcoi i encara torrons de fruita.

Les mencions a la casca són continuades al llarg de la història fins als nostres dies. Hem volgut fer llarg amb els documents, no per ser pesats amb vosaltres, sinó amb un clar objectiu de deixar constància que de l’Edat Mitjana ençà la casca ha estat entre els valencians i la seua gastronomia.

És de justícia, doncs, que mantinguem este dolç en les nostres taules de Nadal amb l’estima i la vitalitat que l’ha caracteritzat durant segles i segles.

L’ensenyareu enguany als vostres? Poseu-la damunt la taula per Nadal.

Feu revifar la casca!

Bon Nadal!