[Fotos cortesia de Luis Montolio]

Comencem la secció «Memòria gustativa» del blog amb un dels emblemes més populars dels valencians: l’artista Rosita Amores.

Enèrgica com sempre, parlem amb esta cantant, actriu i vedette perquè ens conte les seues sensacions i vivències en relació a la menjua.

Amb 82 anys, Rosita les ha vistes de tots colors, però ens les conta amb una gràcia i estima per la seua professió que no haguérem acabat mai de fer-li esta entrevista. Encara que, ben mirat, nosaltres dúiem unes qüestions preparades, però va ser Rosita qui ens va pescar amb les mans —com diu en la seua cançó «El llobarro»— i ens trencà els esquemes.

Rosita ha participat en desenes d’espectacles, films, peces de teatre i sèries de televisió. Una artista en majúscules que reivindiquem a través d’esta entrevista, tot un referent de la cultura contemporània valenciana. 

Cabusseu-vos en esta aventura gustativa al llarg de la vida de Rosita i al ritme d’un espectacle de variétés, talment com si ens haguérem transportat a una de les seues actuacions a l’antic teatre Alkàzar de València.

Bon dia, Rosita, imagine que esta entrevista li sonarà un poc estranya, perquè volem saber sobre els records i les sensacions que li desperten els gustos i els plats de la nostra cuina…

Primer, xiquet, parla’m de tu! Que no soc tan major! [Enèrgica]

Ai, perdone… eh…, perdona, Rosita! Això… Voldríem saber quines sensacions et transporten a la infància en referència als gusts, a les olors…

Ai, xiquet, nosaltres, la meua família, érem molt pobrets. La infància meua l’he passada molt pobreta. Fes comptes que jo anava amb un germà meu a un menjador social i tot. I jo recorde, quan era ben menuda, quan ma mare ens feia una espècie de guisadet amb aletes de pollastre.

D’eixe moment en què el pollastre estava tan car… Ma mare anava a última hora al mercat i comprava el més baratet i feia uns trossets de pollastre amb creïlleta, un sofregidet de ceba… un menjar, un sabor, mmmh, que jo eixe menjar no l’he tornat a tastar mai en ma vida.

També recorde que jo havia de fer el menjar, quan anava a escola, per als meus germans. Jo anava a una escola que estava al costat del Pouet de Sant Vicent, al costat del carrer de la Mar, prop de l’edifici de Bancaixa [parla de la ciutat de València]. En eixe carreró hi havia una escola del govern. I ma mare em deixava uns ingredients. I saps què em preparava ma mare tots els dies? Em deixava preparat tot per a fer arròs al forn. I els meus germans, encara que els agradava, deien «Mare, tots els dies mengem arròs al forn…!».

Jo devia tindre 10 o 12 anys, i ja a 12 anys jo comencí a ser artista…

T’ho dic perquè ma mare ha sigut molt bona cuinera, però treballava a muntó. I jo volia ser artista perquè deixara de treballar tant.

I és que ella, ma mare, de res, feia uns caldos… Jo no sé què li ficava que, als cinc minuts, feia un arrosset o uns fideuets… boníssims. Tot coses senzilles, que de moltes coses no en podíem menjar…

«En eixir sempre ens deien: “Voleu repetir?”» 

Ens agrada molt Rosita que ens parles d’estos plats senzills i sense pretensions, plats de cada dia que ens porten estes sensacions en la nostra memòria gustativa i cultural…

És que eixe guisadet de pollastre, amb uns pesolets —que jo no sé d’on els treia!—, una creïlla xicoteta, cebeta i aquelles aletes. No ho he tornat a menjar en la vida, ni tornaré a menjar-ho. Ma mare cuinava molt bé.

Com et deia, ma mare treballava molt. I jo també cuinava per als meus germans, que eren més majors. Perquè mon pare no estava, comprens? Jo vivia en eixe moment en el carrer de les Illes Canàries. Bé, en eixe moment es deia Camí Vell del Grau. Darrere d’un cine que hi havia en l’avinguda del Port, el cine España. I just darrere, on vivíem, donaven les portes que obrien del cinema.

Sovint de menuts anàvem a un menjador del Frente de Juventudes, per a les famílies que no tenien possibles. Els meus germans i jo, agafadets de la mà, teníem més fam… En eixir sempre ens deien: «Voleu repetir?» I allà que anàvem a menjar més.

Ma mare en eixe moment encara tenia una «cartilla de racionamiento» i també com alguns soldats ens donaven pa… No sé què collons feien, marcaven la cartilla, quan li donaven aliments… Recorde quan ens donaven unes botelles de llet en una tela metàl·lica, per a portar-les juntes. Ara que ho recorde em fa gràcia.

«Amb açò del coronavirus, enguany pareix que estem en una peŀlícula de Berlanga»

La vida a la València d’aleshores devia ser ben diferent, veritat?

I tant, jo de ben menuda, davant d’on hi ha ara el Palau de la Música, prenia la barca amb el meu germà per a anar a casa…

Perdó, Rosita, has dit una barca?

Sí, sí, per a travessar el riu quan eixíem del menjador i havíem d’anar a casa, al Camí Vell del Grau. El barquer em deia «Au, vine, que ta mare ja anirà caminant més tard a casa per l’altre pont». En eixe moment pel pont d’Aragó passava el tramvia i el pont de l’Àngel Custodi encara no estava fet. Estant a la barca, veiem l’Alcoholera i els seus fumerals mentre travessàvem el riu.

Tot ha canviat molt. Amb açò del coronavirus, enguany pareix que estem en una peŀlícula de Berlanga. Ai, em fa pensar quan treballí amb ell en Blasco Ibáñez, la novela de su vida amb Ana Obregón. Tot era improvisació. Quina passada de director! Però bé, continua, fes-me les preguntes sobre el que tu volies, que em venen imatges que no recordava de fa temps…

D’acord, encara que em quede embadocat escoltant tot el que em contes, Rosita…
Però, parlem del present, de la cuina valenciana, quins plats t’agraden més a l’hora de compartir-los amb els teus? Imagine que amb l’arròs al forn hi tens la mà trencada!

El menjar valencià m’agrada tot, però el meu preferit és l’arròs a banda. Sé com es fa, però no en solc fer… i també la paella, encara que només menjusse un poquet de verdura i el socarradet; no sóc molt carnissera…

Un amic de Gandia em feu una volta un arròs a banda boníssim. El caldet que feia, que bo que era! En els anys que tinc no me n’han tornat a fer un altre de paregut.

Com que el meu home, que era italià, tenia un restaurant a Cullera anava molt sovint per allà i hi tinc molts coneguts. Tenia molta amistat amb gent de Sueca i Cullera.

Una vegada en les Tirades, per la Muntanyeta dels Sants de Sueca, ens feren una paella de verdures, que era una meravella. I saps qui la va fer? L’alcalde de Sueca, Vicent Vera! Érem molt amics, com si fora un germà meu. I amb tota la seua família. Gràcies a ell vaig traure un disc amb la portada de Mariscal.

Em va dir «vine a les Tirades que farem una paella boníssima que t’agradarà a muntó, Rosita». Que si em va agradar?! El dia en les Tirades de Sueca, feu aquella paella de verdura i jo em quedí enamorada. A cada any els tornava a dir quan en farien una altra d’eixes! [Riu]

I tornant a l’arròs a banda, jo al principi no havia ni caigut de per què li diuen així. Clar, perquè primer fan el caldo amb tot el peix i en acabant el separen a banda. Encara hi ha gent que es menja el peix primer d’entrant.

Això em fa pensar en un viatge que fiu amb Monleon a Madrid, per a unes representacions que teníem i ens paràrem en una restaurant de carretera amb un cartell que deia «Hay paella»… Ai, mare, i vaig jo i me la demane! Ai, xe, quina paella més roín… Monleón em va reprendre dient-me «Xe, per què demanes paella fora de València…» i tota la gent del voltant menjant-se-la. Quina agonia recorde…

Com que nosaltres tenim l’aigua i tot ja especial per a fer paelles [riu]. Tinc un amic que quan se n’anava fora, a Madrid, es portava marraixes d’aigua. «És que si no m’emporte l’aigua la paella no m’ix bona!» em deia en castellà.

Això em fa pensar en el luxe que és l’aigua. De xicoteta en casa ni en teníem, havíem d’anar a buscar-la a la font o ma tia, que vivia en una finca, ens en donava. Coses que ara són ben diferents…

Tens raó, Rosita, i els que no hem viscut això, ara qualsevol pardalada ens pareix una incomoditat… Tornant a la teua memòria gustativa, Rosita, quin menjar ja no té el mateix gust per a tu? O quin menjar ja és difícil de trobar o la gent ja no menja i que recordes especialment?

Quan jo anava a l’acadèmia, que comencí a cantar, recorde veure pel carrer que hi havia parades de carabasses, de moniatos, de cacau… Encara que jo no era molt conscient perquè jo només volia anar a l’acadèmia per a ser artista i volia que ma mare deixara d’anar a treballar. Però en eixos moments que anava cap allí, jo veia eixes persones allí que muntaven les seues parades de pipes, tramussos, cacau amb uns carrets i, per a almorzar, veia que menjaven una sardina d’estes… com es deia?

Una sardina salada de bota?

Això, això. Que l’esclafaven en un paper d’estrassa per a llevar-li les escates. I allí, en la parada, en una tauleta menuda, veies esta gent que es menjava la sardina amb dos ous deixats caure…

Però qui menjava? Els venedor de les parades?

Sí, sí, els de la parada. Recorde que n’hi havia una per Russafa que jo veia que els amos es feien uns almorzars…! I jo li deia a ma mare: «Això que es mengen no ho venen?» [riu]. Quina oloreta més bona, per favor! I ma mare em deia «No patisques, ja t’ho faré jo, això!».

Un dia, a casa, amb un paper d’estrassa a la porta de casa eixia la sardina tota tota tota esclafada com una botifarra [continua la rialla]. Feia una cebeta fregida i això era per a morir-se de bo! El gust el tinc dins el cap i això ja quasi ningú ho fa. Encara que, en estes falles passades, en la comissió de Periodista Azzati, on m’havien fet la figura principal [de la falla] em van dir que faríem un almorzar amb sardina de bota i, veges per a on!, després ja vingué el confinament i es suspengué tot, o siga, que ni esmorzar ni res!

Eixe menjar també em fa vindre a la memòra quan eixíem tots al carrer per la Fira de Juliol. Tréiem unes tauletes al carrer per a veure el castell de la Fira Juliol a l’Albereda. Ma mare em feia la mateixa preparació però m’ho posava en un entrepà. Una d’eixes voltes recorde que vaig esclafar jo la sardina contra la porta i no emboliquí el cap de la sardina amb el paper d’estrassa. «Ai, mare! Mira què m’ha passat!». Quin desastre! Tanquí molt fort la porta i el cap de la sardina se n’anà fora i tot. [Riem]

Jo em quedaria ací hores escoltant-te, Rosita. De fet, ja he acabat les meues preguntes. Bé, en realitat en tinc una un poquet coenta…

Carinyo, tu sense vergonya…

«I li deia del mal que havia de morir-se!»

Entesos, em recomanaries un algun plat o alguna beguda on posar menta?

[Riu a pler] Per a posar menta, carinyo… Si la menta ja et posa… almenys a mi!

Mira, jo no he fumat i quasi ni he begut mai. Només que aigua. Sols que, si resulta que tu eres un amic meu o conegut i m’has fet una jugada roín, o m’has dit una mentida o alguna cosa contra mi… saps què feia jo? Primer jo callava, però en acabant…

Mira, t’explique, quan jo estava als escenaris del teatre Alkàzar i del teatre Russafa, ens reuníem després tots perquè tots els dies anàvem al café dels artistes. Solíem anar al San Remo, un café molt important que hi havia davant la Plaça de Bous, o també al café-bar Russafa. Jo m’empindongava i m’arreglava bé i anava a la barra i jo no ho demanava amb el nom de menta, jo demanava un alçapius [que era menta, a voltes amb un poc de sifó] i a mi ja no em feia vergonya res!

Si algú m’havia fet una putada, no el deixava ni parlar i li deia del mal que havia de morir-se. Que li passaria açò i allò… [Riem]

Veig que la menta tenia el seu poder...

I tant que tenia el seu poderío. Quan jo vaig estrenar al teatre Alkàzar la menta, la cançó tenia molta gràcia. La van fer per a una artista que es va matar, però el compositor temps més tard em digué «Rosita, tinc una cançó que t’anirà com una bomba!». I en sentir-la a l’acadèmia li vaig dir «Me gusta, me gusta!».

De fet, molta gent em coneix per la menta. En eixe moment no eixia ningú mai en biquini i a l’Alkàzar; això era un escàndol. La primera que portà biquini era l’Ethel Rojo. I la modista meua em digué «Jo et faré un biquini i veuràs…» i jo li diguí que, per favor, que em posara flecos i coses perquè jo els poguera moure… això seria l’inici de totes les volteretes que fiu després als escenaris ja que jo tenia molt de pit…

Havíem assajat més de 15 dies per a l’espectacle, que era una revista, i la vespra del debut, en casa amb ma mare, em prove el biquini i em pose davant de l’espill i comencí a moure els pits cap ací i cap allà sense moure el cos, sols els pits. «Mare, vine! Mira què faré per a la menta!» [Riu a cor què vols]. I de seguideta, ma mare em va dir alarmada «No faces això que ens tancaran!» i jo per a calmar-la li vaig dir «No, mare, si em tanquen, em tancaran a mi soles!». «No, no, no. Ens tancara a les dos!» em respongué.

Al principi era molt divertit veure els escàndols que es formaven als espectacles. En una de les primeres cançons que fiu, en italià, portava un vestit semi-transparent i hi havia orquestra i tot. La trompeta sonava «para para papààà» i la gent em veia el vestit i era un rebombori de por. «Colló, m’ha caigut una mamella o què?» —pensava a voltes—, perquè la gent estava esvalotada… Així era un poc el número de la menta…

O siga que ja saps, tu eres jove, però si li has de dir alguna cosa a alguna persona, demana un alçapius —crec que ara li diuen pippermint—, però de tota la vida un alçapius, que és la menta eixa verdeta verdeta. I d’un colp, cap a dins. Ja no haurà de fer-te vergonya res de res!

[Acabem rient per les butxaques]