El cacau (Arachis hypogæa) començà a formar part de la història dels valencians a la darreria del segle XVIII. De la família de les fabàcies, és originari de Sud-amèrica i s’introduí a Europa per València. El 1778 figurava entre les plantes del jardí botànic que l’arquebisbat de València tenia a Puçol.

Murs del desaparegut botànic de Puçol

 

Potser fruit d’una quimera del llavors arquebisbe de València Francisco Fabián, el canonge de la Seu, Francisco Tabares de Ulloa, començà a fer assajos per a provar la productivitat d’esta lleguminosa al País Valencià. Així ens ho descriu Antoni Josep Cavanilles en els seus Anales de Ciencias Naturales (1799-1804):

A pesar de tantas nociones previas [sobre el cacauet], que debian excitar la curiosidad de algún cultivador europeo, ninguno intentó hacer de esta planta un ramo de economía rural, ni la cultivó en Europa con el fin de multiplicar las subsistencias, hasta que el citado Sr. Tabáres lo hizo en Valencia. Debió este buen patricio sus primeras ideas a la casualidad, y así lo confesó con candor; pero deseando perfeccionarlas con nuevos experimentos, cultivó en grande la planta para cerciorarse de su producto: en aquel clima benigno. El éxito fue al parecer feliz, y con él se inflamó de nuevo su patriotismo. Vio que muchas plantas llegaron á dar doscientos, y otras trescientos por uno; que las semillas daban casi la mitad de su peso de aceyte; y que el residuo se aprovechaba en varios usos. Gozoso y deseando promover el cultivo, publicó; una sucinta y sencilla relación, para que todos pudiesen contribuir con sus luces á perfeccionar este ramo de industria, nuevo en el Reyno de Valencia.

 

A partir d’este moment tan ben documentat, els valencians començàrem a familiaritzar-nos amb el cacauet, a què més aïna ens referim com a cacau, i a estendre’l en usos i costums.

Tant és així que tenim diverses varietats locals de cacau valencià, una de les quals, dins el Catàleg valencià de varietats autòctones de la Generalitat Valenciana, és el cacau del collaret. Altres varietats són el cacau moro (de dos grans) i la cacaua (de tres). Ací podeu consultar la nostra entrada sobre el cacau de collaret.

El conreu a València va ser tan abundant fins a la dècada dels setanta del segle XX que fins i tot existeix un grup mundial de varietats de cacau conegut com a «València».

Els llauradors valencians es llançaren a produir cacau, no només pel consum en si del gra com a aperitiu, sinó també per a produir-ne oli (la varietat del collaret produeix un 60% per cent d’oli davant del 40% de la majoria de varietats) i també per a aprofitar el fullam de les plantes com a aliment natural. Gràcies a la «casualitat» de Tabares, ben trobada, el conreu del cacau valencià fou fonamental al País Valencià fins la massiva exportació de cacau estranger que enforfoguí el conreu valencià de cacau a, quasi, consum propi.

Observaciones prácticas sobre el cacahuete, de Francisco Tabares de Ulloa

L’auge del cacau valencià ens deixà fins i tot retratats personatges que en venien pel carrer: els cacauers. L’aldaier Vicent Marqués, en el seu llibre Els millors aperitius, ens fa una repassada, per exemple, dels més famosos que es passejaven pels carrers valencians venent l’estimada mercaderia en mesuretes i grapades. Dos dels més coneguts i presents en texts foren el Xato o l’Ull de Bou. D’aquest últim, parlaren molts texts de l’època, com el que vos mostrem en la imatge de més vall, del qual no hem pogut conéixer l’autoria, imprés a la darreria del segle XIX per la impressora valenciana Josepa Ros i Sanz.

Tornant a l’origen del conreu valencià del cacau, què haguera passat si la «casualitat» de Francisco Tabares que nomena Cavallines no s’haguera esdevingut? Què seria del plateret de cacau a l’hora de l’esmorzar? Ja no hauríem vist els nostres iaios menjar cacau per postres? Què hauria passat amb els seus companys d’aperitiu, els dependents tramussos?

Com déiem, els usos començaren a multiplicar-se i no és estrany que hagen arribat fins a nosaltres receptes delicioses que contenen cacau sencer o molt, com ara el torró o les coques dolces de cacau. En aquest article, però, us parlem d’unes coquetes salades. Unes coques àzimes sense rent que Llorenç Millo descrivia així:

La «coqueta de cacau» se trata de una deducción mía, debe ser de origen judío, porque se trata de una pasta ázima, preparada con harina y agua, con poca sal, análoga a la que los hebreos elaboraban para los panes que se consumían durante la fiesta de Pascua, conmemorando la salida de Egipto del pueblo; no siendo necesaria la aclaración de que los granos de cacahuete incorporados a la masa fueron una aportación valenciana moderna, data de cuando se introdujo el cultivo de Arachis hypogæa en el país.

La gastronomía de la Comunidad Valenciana

 

Més d’acord en la segona part de Millo, ens estimem més no entrar en teories d’uns orígens borrosos. Si més no, veiem que les coquetes de cacau, com deia Millo, àzimes, entrarien dins la família valenciana de derivats del pa sense rent, com les coques de dacsa, les panizas i fins i tot la recepta primigènia de les rosquilletes.

Novament, Martí Domínguez i Barberà ens ofereix els seus relats d’infantesa plens de memòria gustativa en què ens parla de les coquetes de cacau:

De sobte, entre tantes veus i l’alenada del mar, se sentia allà lluny, acostant-se, una veu prima i marcida de dona apocada i pertinaç ensems: Pastissets de bledes… Acabats de traure del forn, amb la pasta de fora oliosa però ben cuita, trencadissa i cruixent, ben farcida de bleda esmicolada, mig fregida, amb bacallà i pinyons, especiada i lleugerament picant pel pebre negre… L ’èxit era tan extraordinari que pocs minuts després apareixia un eixam de competidores, amb el mateix pregó, penjat al braç, de la gran ansa de vims, l’ample cistelló pla, reblit de pastis sets de bledes i coquetes de cacau. ¿Hi ha millor mos, a mitjan vesprada, que una coqueta de cacau, a penes eixida del forn?

L’ullal (1986)

 

A mitjan camí entre les coquetes de cacau i les rosquilletes, i menys coneguts, trobem els mitgets, unes coquetes de cacau més llarguetes i amb rent que són típiques d’Algemesí i d’altres viles de la Ribera Alta. A l’apartat de difusió, més avall, us deixem un lloc on trobar-ne.

Tant si voleu fer coquetes de cacau com mitgets, us deixem les receptes més avall i recordeu que podeu aprofitar el cacau moll que tingueu dins el rebost o qualsevol altre fruit sec que bambe dins els armaris.

Utilitaris en vidre cortesia de:
Vidrios Reciclados San Miguel
Aielo de Malferit (Vall d’Albaida)