No tot és el que pareix a simple vista. El codony, com provarem d’explicar, és un bon exemple d’una versatilitat que sorprén. Un fruit de tardor que forma part de les poesies més tendres i de les dites més aspres, passant per eufemismes sexuals, no ens hauria de deixar indiferents. En canvi, potser molts dels qui llegiu l’article no el coneixeu massa o no heu tingut l’ocasió encara de tastar-lo.

«Xiquet, ara ja ningú ve a comprar codonys. A males penes, tasten el codonyat.» —ens diu la placera del mercat de Russafa. «Però molts no saben ni que són! Els dic a voltes, que és d’on es fa el codonyat, però ni això!».

No eren debades les paraules de la venedora, perquè, tot i ser temporada de codonys (comencen a collir-se ben al final d’estiu fins ben entrada la tardor), ens ha tocat pegar més d’un parell de voltes al mercat sencer per a trobar-ne.

La preparació que hem portat a esta entrada potser us pareix banal o insubstancial, però és un dels mossos que més meravella el nostre rogle més proper de gent la primera vegada que el tasta. No negarem que hi ha una part vivencial personal, de memòria gustativa, de quan a casa, la iaia feia eixes platerades de codonys al forn, sovint acompanyats d’altra fruita de l’època: moniatos o pataques, carabasses… D’aquell record del cruixit dur que feia el cor de codony en tallar-lo amb la ganiveta en dos, amb eixa color àuria rovellada a l’interior.

Així ho recordava també l’algemesinenc Martí Domínguez i Barberà el primer terç del segle xx:

[…] no faltaven damunt la taula altres fruits secs: les figues de cofí o en panfígol, els dàtils en rama o adobats, el cistellonet de panses o saquet de nous. I acabant-se l’estiu, en muntons o en paneretes, gínjols, lledons, sorolles, nesples. I codonys també: crus, grocverdencs, amb aqueixa pelosa o vellut blanquinós característic; i codonys torrats, d’un estimulant i melós pansiment…
L’ullal (1984)

 

El codony no només ha acompanyat els valencians tota la seua història, sinó que ha estat un dels nostres fruits preferits que, no sabem ben bé com, ha caigut en la desídia de l’alimentació contemporània. Agafeu el nostre desafiament de provar esta simplicitat d’elaboració.

En els aplecs de receptes més antics com ara el Llibre de Sent Soví i el Llibre del coc ja apareix el codony, molt sovint confitat o acompanyant carn amb altres fruites. Este procediment és plenament vigent hui dia en olles de carn, com l’olla de Nadal o en l’elaboració del codonyat. Però esta última recepta la reprendrem en un altre article.

A mitjan segle xiv, el Tractat de les viandes i dels beures, obra d’autoria discutida, conté indicacions pel que fa al consum del codony, atorgant-li uns beneficis que podreu aprofitar si algun dia us en passeu amb el vi en algun sopar:

És bo lo codony contra enbriaguesa e si és menjat aprés lo vi, conforta molt lo ventrell, e molt més confit. E quant és menjat aprés la vianda, allargua tant lo ventre que si masa hom ne menja fan exir la vianda crua; emperò rostit val més e és pus profitós.

 

Lluís Alcanyís, en l’apartat «De les fruytes» del seu Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència de 1490, una de les primeres obres mèdiques originalment impreses en valencià, recomana menjar també els codonys i altres fruites confites, apuntant «la abundància, consuetut e diversitat de tanta fruyta de aquesta insòlita ciutat e regne». Òbviament, Alcanyís feia referència a la ciutat i regne de València.

Si peguem un bot al 1795, Pasqual Martínez i Garcia, escriptor valentí i gitano que escrigué diversos coŀloquis i texts de canya i cordell al País Valencià —alguns fins i tot en caló— ens passeja per l’hort d’un dels personatges del Coloqui de Jusep Patrício Gandumves on compara diversos fruits, entre els quals el codony pren el protagonisme.

Y, aixina, sense amostrar-t’o,
podràs eixir-ne del dubte.
Tinc un tros de regadiu
ple de llegums y de fruites,
mansanes com a melons,
els melons són com lo sucre,
els codoñs de lo més bo.
Lo més bo és lo que busque,
que és la mel. Y, sent tu ella,
gran codoñat me asegure.

I no n’és l’únic, Constantí Llombart i altres autors de la Renaixença valenciana parlen del codony, lloant-ne les exceŀlències sovint descrivint situacions còmiques amb els personatges. Vet ací un bocí d’un text del 1878 de Vicent Guillot, periodista, polític i autor de diverses obres dramàtiques, on fa una repassada per diversos fruits de tardor ―en una escena, si més no, càustica― entre els quals apareixen els codonys al forn:

Ella se pòsa al balcó
A esperar al tio Pere
Que ven aigua de sebá…
Li han ordenat que refresque,
Y cumplir lo que li manen
Es presís, y mentrimentes
Pasa la carabasera
Y un tròs s’ en fá y pepitetes,
Dos ó tres codoñs al forn,
Algun grapaet de ñesples,
Y s‘ unfla d’ allí á la nit
De porqueríes com estes
Hasta que ve son marit
Creent ya encontrar·la alegre,
Y á rots el sòl resibir
Com á mig dia y com sempre.

La llépola

El codony ha estat present de les taules més riques a les més pobres. Això ha fet que estiga present en frases fetes i en embarbussaments com el que ens apunta el monover Joaquim Amo a L’oncle Canyís el 1910:

—¿A que no sabeu lo que li ha passat a Pepet Jover?
—Dieu-d’ho prompte.
—Que s’ha enredat dient: “Codonys collits de la codonyera, codonys collits de la codonyera…”
—No gasteu eixes bromes —diu Pepet, vermell.

Fins i tot l’expressió «codonys!» es fa servir eufemísticament per a evitar una altra paraula malsonant que comença per la mateixa síŀlaba. Ja imaginareu quina… O també hi ha frases enginyoses que s’utilitzen per a engegar la xicalla cadascú a sa casa:

«En el forn hi ha un codony i en la plaça, una carabassa; xiquets tots a casa!»

Ha estat un fruit present als horts i terrenys de secà, sovint sense formar camps complets de la mateixa fruita. Se’n trobaven vora séquia on les arrels aprofitaven la humitat que els feia esdevenir arbres frondosos vora els horts desproveïts d’ombra. Ací, Enric Climent Martí, ens descriu l’hort que tenia un llaurador de l’Horta Nord a la darreria del segle XIX a Alboraia, cinc segles a través d’una família:

Havia pogut reformar l’alqueria, el corral i millorar les condicions de la terra, encadufant-la i donant-li les escorrenties adequades, i per això podia plantar carxofes, creïlles i forment. Els marges de les séquies era una filera d’arbres entre xops i fruitals on hi havia pomeres, bresquilles, albercocs, peres, gínjols i codonys.

Com a contrapunt, i alhora com a dada que confirma la popularitat del fruit com a referent social valencià, el mateix autor ens mostra com es descrivien en els arxius alguns dels esclaus d’Alboraia i Almàssera amb la pell bruna descrivint-la com «pell de color de codony cuit».

D’un costat més amable, el perfum del codony, tan característic, ha omplit pàgines i pàgines de literatura. Fins i tot ha estat i és usual aprofitar-lo per a aromatitzar la roba en armaris i baguls. En Terra eixuta, del 1930, Federico Garcia Sanchiz ens ho descriu amb tot detall:

[…] tragué poc a poc mocadors, tovalles, camises, draps de cuina, un codony perfumat, un atre i un atre, grossos capdells—verds, dorats, morats, robí— de sedes per a esmaltar les mantellines i els pitrals de festivitat. Tragué repetidament draps de cuina i trià el millor.

Com a anotació final, i retornant a la tradició, us deixarem un text de Francesc Cantó, del 1914, en què es descriu la festa de Sant Roc (16 d’agost) a Castelló de la Plana i on relata un dels passatges més evocadors d’esta festa castellonera a la platja del Pinar amb uns codonys primerencs:

I així se pasen alegrement dos dies i dos nits. Menjant-se un carro de pa i un corbo de raïm, i algun cànter de vi cada família, i com complement alguna solanà, una que atra vomitona la gent menuda, i un cansament fondo i durador en la jovenalla. Hasta les persones formals queden desbalaïts i més adobats que una tonyina de sorra…

Mes ¡s’han divertit molt! ¡Han cantat hasta pedre el gallet i han saltat i corregut la pinà hasta caure’s de tòs!

La vesprà de S. Roc i com a poqueta nit és l’hora senyalà per a tornar a casa. De tots modos, des del mijdia s’acabaren totes les vitualles, i a penes han deixat els xicons un rosegó o alguna ganya d’abaejo.

L’arribà al poble coinsidix en l’hora de les fogueraes. Lo mateix en los ravals que en la vila… Allà a on l’eixemple eu permet, o la jovenalla ha pogut arreplegar un sac de borumballes, uns feixos de canyamisos, o una màrfega de pallús, un cabàs de barrusques o uns garbons de xarments, ja està armà la foguerà per a celebrar el sant patró, el gloriós S. Roc.

Quant les últimes purnes de la foguera, el raer fum de la flama i la sendra calenta encara no permet saltar als xics i s’han torrat al caliu algun codony o alguna panolla tendra, acaba del tot la festa en eixes raeres llepolies del fi de l’estiu.

Les festes de Sant Roch en el Pinar de la mar. Aiguafort de la vida castellonenca