Verdura refrescant collidora a partir del mes de juny, la carabasseta es consumeix com un fruit immadur i ens acompanya durant tot l’estiu. Cosina germana de la carabassa, la Cucurbita pepo és un fruit que sovint és allargassat i de colors que van del blanc al verd fosc, passant pel verd claret o, en algunes varietats, el groc. Els valencians els anomenem, en general, carabassetes, segurament aŀludint amb el diminutiu al seu caràcter immadur, però també utilitzem altres sinònims que han anat especificant-se lingüísticament, ja que el fruit d’esta espècie que anomenem així actualment, prové d’Amèrica, com altres verdures ja completament integrades en la cuina valenciana. Tot seguit, vos en parlem!

Diversos tipus de Cucurbita pepo

 

Embolic de carabasses: l’origen

Així com molta gent sap que la tomata o la creïlla són espècies provinents d’Amèrica, no tothom sap que la carabasseta (i la major part de carabasses) prové també del mateix continent.  A parer nostre, hi ha dues raons que justificarien esta manca d’informació. D’una banda, la gran utilització que fem els valencians de la carabassa (molt introduïda en les receptes dolces, per exemple), en seria una. No debades, molts altres pobles del voltant es sorprenen quan coneixen l’alt consum de carabassa en la cuina valenciana.

L’altra raó que aportem, i de la qual no es parla gaire, és que ja hi havia carabasses a València abans no arribaren les americanes. De fet, només cal pegar una ullada als nostres receptaris medievals anteriors a l’arribada dels espanyols a Amèrica per a veure que ja hi havia receptes amb carabassa i amb les seues llavors, anomenades carabassins.

Vet ací deixem una imatge del Llibre de Sent Soví on en parla dins de la recepta de l’ametllat. En la part guixada de groc podeu llegir «axi com de metllo o de carabaça o de verdolagues, e poriets·hi metra sirons», és a dir «així com de meló o de carabassa o de verdolagues, i hi podríeu ficar cigrons» en valencià actual.

Imatge provinent del facsímil del Sent Soví publicat el 2020 per la Universitat de València a càrrec de Francisco M. Gimeno Blay i Alfred Garcia Femenia.

Llavors, com s’explica que venen d’Amèrica, però ací ja en teníem abans? Doncs ben fàcil, els valencians ja menjàvem carabasses i els seus fruits immadurs, les carabassetes, però d’una altra varietat que no era de la família provinent d’Amèrica, la Cucurbita, sinó de la família Lagenaria.

Aquestes eren (i són!) les anomenades carabasses vinaderes (o vinateres) o de pelegrí que sobretot es menjaven quan eren tendres, perquè en madurar la pell s’enduria i llavors ja no eren comestibles. Encara així, aquestes carabasses es feien servir per a fer recipients i fins a temps ben recents, fer flotadors per al xiquets que començaven a nadar en la mar o en una bassa. Vet ací una iŀlustració botànica de les carabasses originals:

Lagenaria siceraria. Icones pictae indo-asiaticae plantarum excerptae e codicibus

A més, les carabasses de la varietat Lagenaria siceraria les tenim associades a imatges religioses o de pelegrins, per exemple en les imatges de Sant Roc que hi ha repartides per tot el País Valencià, com esta que us mostrem de Vinaròs:

En arribar d’Amèrica, les carabasses com la de cacauet Cucurbita moschata, la Cucurbita maxima o la Cucurbita pepo, més grosses, més tendres i gustoses i més fragants, començaren a bandejar les carabasses autòctones (Lagenaria siceraria) en el terreny culinari fins quasi arraconar-les a l’oblit.

De fet, com moltes classes de tomates o d’altres productes americans, es diversificaren, s’adaptaren i crearen varietats autòctones, com ara la carabasseta d’Utiel, una varietat antiga valenciana de Cucurbita pepo reptant (que s’arrossega per terra) o a la carabassa de la Vila Joiosa (una varietat tradicional valenciana de Cucurbita maxima).

Carabasseta d’Utiel

Fou tal l’acceptació dels valencians amb les ‘noves’ carabasses que les introduírem pertot dins la nostra cuina: als bunyols, en substitució de la pataca a l’arnadí i a milanta coques i coquetes diverses, o torrant-la directament al forn, unes de les postres valencianes més sanes i apreciades.

Carabasseta, carabassí i carabassó

Tot i la rica varietat dels nostres parlars, del fruit protagonista de la recepta de què parlem, tots l’anomenem de la mateixa manera: afegint un diminutiu a la paraula carabassa. No és d’estranyar sabent la història que contàvem més amunt.

Tot i que la forma més corrent d’anomenar este fruit en valencià és carabasseta, també trobem altres mots documentats al llarg de la geografia valenciana:

• Carabassí

Al Pinós (el Vinalopó Mitjà), a Alacant (l’Alacantí), a Castelló de la Plana (la Plana Alta), a Albocàsser, Atzeneta i Vilafranca del Maestrat (l’Alt Maestrat).

El mot carabassí, però, s’utilitzava antigament per a referir-se a la llavor de la carabassa vinatera (Lagenaria siceraria) amb el qual es feien receptes com el carabassinat descrit al Llibre del coc. Sovint també s’ha utilitzat per referir-se a un recipient per a contindre líquids que devien fer-se de la mateixa matèria primera. Així ho arreplega mossén Alcover a Castelló de la Plana en les seues eixides lingüístiques (carabassí: buidador de la bugada). De fet, moltes referències antigues parlen del carabassí com a recipient.

• Carabassó

A Xiva de Morella (els Ports).

La forma carabassó i també carabasseta i carabassí estan documentades també per a fer referència a algú curt d’enteniment. Com en aquest fragment de la revista El Mole de l’any 1864:

No se presenten per a la presidència de les Corts més que tres candidatos tan càndits que se cauen de l’abre. (…) Se veu que en esta treseta / hi a tres grans carabasons, / dos de casaca en faldons / y u de calses de trabeta.

• Altres

També hi ha documentats altres noms, alguns de ben curiosos, per al fruit de la Cucurbita pepo, com ara pepinello, a Guardamar de Segura (Baix Segura); carabasseta de l’olla, a la Llosa (la Plana); carabasseta de quaranta dies a Altea i Xàbia (la Marina Alta), a Ontinyent (la Vall d’Albaida) o a Casinos (el Camp de Túria); carabasseta de fil, a Castelló de la Plana (la Plana Alta), o carabasseta de fregir, en diversos pobles de l’Horta, la Ribera i la Costera.

De polisèmia no en manca, atés que amb el nom de carabasseta hi ha fins i tot jocs infantils i altres expressions eufemístiques que signifiquen ‘beure vi’ (expressió que ens torna a remetre a la carabassa com a recipient per a contindre líquids). Vegeu este text de Salvador Guinot en la seua obra De romeria de 1930.

¡Ara que me feren pujar!… Sant Roc de Canet… A vore qué haurà posat la meua pa desdijunar-me. ¡Heu! Botifarra de ceba i figues. Massa llepolies, encara que sigue la Madalena… Li pegarem tres besets a la carabaceta… Ara me tenie de tacar la camisa, ¡hi, hi, hi! La meua se posarie com un lluquet. “Frare taques,—me dirie,— llàntia condenà, agüelo sord…”

O est altre de Santiago i Vicent Soler anomenat Mos quedem! publicat el 1907:

Después hi ha qui no es té dret. I si em falta una peseta i el treball m’agrà poc, sóc feligrés de S. Roc i… de la carabaseta.

 

La germana pobra de la carabassa?

Considerada com la germana fugaç de la carabassa —ja que es conservava tot l’any i tenia molta polpa i dolçor—, la carabasseta no disposa d’un vast receptari en la cuina valenciana.

És justament per això que hem volgut destacar esta recepta típica de l’Horta Nord, que ja va publicar Amparo Gimeno Carbonell en La cuina més tradicional d’Alboraia, que serveix per a dinar o sopar, però també per a un sucós esmorzar d’estiu amb un gotet de vi negre (o directe de la carabasseta!).

Una recepta simple amb diverses variants, però amb un parell de secrets que ens han donat alguns veïns d’Alboraia i Almàssera que vos revelem dins de la recepta i que aporten un toc estiuenc i fresc a este plateret d’estiu.