Joan Francesc Mira és un pes pesant de la cultura valenciana. Feia temps que anàvem darrere de poder raonar amb ell i que ens fera partícips de la seua memòria gastronòmica. No debades, els seus coneixements en antropologia i sociologia ens feien intuir una percepció acurada d’aquest traçat sensitiu i gustatiu que provem d’evocar en aquest apartat.

Nat el 1936 a la Torre (València, l’Horta), Mira és una ment brillant i privilegiada de què disposem els valencians. Noveŀles com Els cucs de seda o El tramvia groc; un bon feix d’articles assagístics, estudis i biografies, o traduccions de llibres imprescindibles com l’Odissea i la Divina Comèdia, sols són una ínfima porció de l’ingent treball que Mira ha fet per la cultura valenciana.

Hui ens endinsem en les seues remembrances gustatives a través d’una conversa interessantíssima amb reflexions, moments emotius i dades d’un temps no tan llunyà que molts hem oblidat o, directament, no hem viscut.

Joan F. Mira al terrat del Centre Octubre (foto de Levante-EMV)

Si us férem recordar sense pensar massa un dels vostres records gustatius, quin seria?

De menut vivia a la Torre, que ara és un barri de València, però abans funcionava com un poble de l’horta. Mon pare treballava al centre de València, però allà teníem un hortet, i el que més recorde d’aquell temps són els sabors directes, que no eren exòtics, però els gusts eren ben autèntics…

A l’estiu eixíem al corral, o al pati, i féiem una ensalada. Mon pare portava la millor tomata grossa, compacta, madura, i la tallava allí en el moment amb una miqueta d’oli i sal. És un sabor que tinc jo molt clavat perquè és un tipus de gust que ara em resulta impossible de trobar, per molt que poses tomata autèntica ecològica. Jo la paraula ‘ecològica’ l’odie. El que abans era normal [riu] ara se’n diu ‘ecològic’. Quan ningú havia sentit mai la paraula ecològic ja es cultivava de la manera que ara es diu ecològica. És un sabor fonamental que tinc molt clavat.

Vaja, el gust autèntic dels productes de la terra…

Igual em passa amb l’albercoquer que teníem. No és el mateix menjar l’albercoc verd, que collíem de l’arbre —el «capritxo» que ens deia ma mare, perquè ens renyia en collir-los verds… No és el mateix que el sabor de l’albercoc madur acabat de collir. Aquell gust aspre, fort i molt intens de l’albercoc verd complementari a l’albercoc madur, amb aquell gust aromàtic i dolç.

La sensació de collir una fruita de l’arbre, com cirerers i pereres, —també teníem pereres. Eixa sensació de collir-la i menjar-te-la és una sensació absolutament, és un dels records, possiblement per al 99,9 % de la població, un impossible…

Un luxe, eh?

Més que un luxe, un impossible, perquè pensa que ara la major part dels fruiters són un producte d’una selecció d’enginyeria…

Una de les branques del nostre projecte són les varietats tradicionals i també de les silvestres que ja no es coneixen quasi. Teniu record d’aquest tipus de varietats?

Eixes fruites silvestres han pràcticament desaparegut. Jo recorde que cadascú abans tenia els seus arbres i n’hi havia que ara ja no se’n veuen, com les serves, que pràcticament han desaparegut. De vegades quan passege per Xodos, allà hi tinc una casa, encara trobe algun mas abandonat que té ben prop un server també oblidat…

A això ens volíem referir…

Però de la infància sí que tinc un record important quan arribava el temps de l’estiu. Ens desdejunàvem amb figues ben madures que collíem en una canya llarga, partida d’un extrem en quatre parts, on posaves una pedra. Se’n deien «cops». Una blanca i una negra i el desdejuni de figues és una cosa sensacional. El desdejuni habitual, el normal de cada dia, no era cap cosa especial: un tassó de sopes de llet i poc més, un poquet de sucre i manchando.

El desdejuni elaborat en la societat més o menys rural no existia. Mos pares els recorde fer un café en llet i poc més. Desdejuni originalment significa trencar el dejuni, com en anglès breakfast. A Barcelona no saben el que és un desdejuni, li diuen esmorzar i això és una cosa que fas vora les 10 o 11 del matí amb un entrepà o el que siga. Ço és, un almorzar, que de fet és la paraula autèntica, no com esmorzar que és una degeneració a partir d’almorzar, que és la clàssica.

Imaginem que també hi havia temps per a plats de cuina més o menys elaborats…

Sí, recorde algunes formes d’arrossos, com l’arròs al forn. Sempre m’ha encantat i ha canviat poc. Per exemple l’arròs que fa el meu gendre, el marit de la meua filla, és idèntic al que feia ma mare. Encara que hi havia particularitats, pensa que a la Torre, que funcionava com un poble de l’horta, se preparava a casa i després al forn i es feia al forn de pa, el forn del poble, però l’arròs al forn que feia ma mare és el que exactament igual perquè és cuinar fins i tot en algun restaurants.

 

«Recorde perfectament que en uns llibrells es posava la farina, l’aigua, es feia tota la pasta i se li posava el rent»

 

I estirant del fil dels forns, heu viscut també fer el pa a casa?

Sí, sí, sí… a vegades s’ajuntaven dos o tres veïnes que venien a ajudar a ma mare i feien el pa a casa. I en feien per a mínim una setmana o més. Els feien tipus viena. I recorde perfectament que en uns llibrells es posava la farina, l’aigua, es feia tota la pasta i se li posava el rent…

El que sí que tinc molt present és quan es posaven a fer el pa aquelles llesques de rent, com una pastilla quadrada. I jo sempre n’agafava un tallet i me’l menjava… Tenia un gust, ui!, m’apassionava, un pessiguet de rent. I deixaven el pa tota la nit i l’endemà feien els pans i els portaven al forn…

Com deia, quan pastaven, feien uns quants pans i duraven tota la setmana. El pa bo està més bo al cap dels dos o tres dies! El pa de molla compacta està més bo el segon o tercer dia, no com l’estovadet, que de seguida s’endureix. El de molla compacta va millorant com passen els dies. Afortunadament molts forns tornen a fer este tipus tradicional de pans a poc a poquet…

També recorde que ma mare anava a comprar a una botiga que es deia Casa Panxa.

 

«Perquè jo m’he criat amb cartilla de racionament, com un bon règim socialista…»

 

Casa Panxa?

Sí, sí, Casa Panxa. Era una botiga on hi havia de tot. Estava més o menys al centre, quasi davant de la enfront de l’antiga torre, o del que en queda. Allí compraves tot el que era per al racionament perquè jo m’he criat amb cartilla de racionament, com un bon règim socialista… L’Estat s’emportava les collites i després les repartia, atenció! En acabant tenies dret a tant de sucre, tant de farina, tant d’arròs, a tant d’oli… Amb els cupons, anaves apanyant-te com podies.

I a Casa Panxa hi havia tota classe de conserves de sardines, de tot… Excepte el peix fresc, que el compràvem a un pescater itinerant que passava pels matins amb un carretó. No hi havia pescateria, el peix es venia itinerant i se’n menjava molt poc. Per tornar a Casa Panxa, allà igual compraves el rent que compraves el paper de les magdalenes i després per a fer diferents classes de dolços, com els cocotets o coquetes d’ametla o massapà, uns gusts que tinc molt ficats dins el cap. Ho posaven a la post i cap al forn!

Foto actual de la torre de la Torre (del web valenciacuriosa.blogspot.com)

El dolços eren molt puntuals? Sols per a les festes?

No era una cosa localitzada ni tampoc de cada setmana. Eren sobretot en festes, però no únicament. Quan eren festes a la millor venien les veïnes a ma casa que era la cuina era prou àmplia i, per tant, allí era més fàcil preparar-ho. Coŀlaborar amb les veïnes es feia molt sovint en ma casa…

Una altra coŀlaboració que recorde també, que es degué fer fins quan jo devia tindre 10 o 11 anys era matança del porc, en el corral.

I recordeu com era?

Ho recorde quasi tot perquè a Xodos es feien matances del porc fins a l’any 85-90. Un porc que era quasi de tot el poble. I allà cada persona tenia la seua faena concreta i tot funcionava com un rellotge. Cadascú sabia el que havia de fer. A València era més o menys igual.

Una cosa que m’entusiasmava era veure com es separava la carn que s’havia de tallar, la carn que s’havia de salar o de capolar, o els pernils o la cansalada per a fer les llonganisses… o les botifarres.

I conforme es separava la carn, els remitjons que quedaven de cada part, que si un budellet, que si un cantonet d’ací o d’allà, es deixava en un llibrellet, es feia un muntó, i en una caldera d’oli bollint tot esta carn fresca —vull dir, del moment— es fregia i, tal com es fregia, te l’anaves menjant. Això… això era una de les delícies d’este món, de tots els retalls que feies… No es tirava res, et menjaves absolutament tot, el morro, les orelles, fins als pèls de la cua [riu].

I en quina data concreta es feien estes matances?

Això es fa de cara a l’hivern, abans de Nadal o després de Nadal, dins de l’hivern. Ara ja no sé què deu quedar perquè per raons suposadament sanitàries s’ha anat prohibint tot… hem viscut una civilització que consisteix a anar prohibint coses…

Ara ens anomenàveu els llibrells per a fer l’embotit. Són objectes que ja no veiem tan sovint. Quins són els atifells que recordeu?

D’utensilis ja no n’hi ha tants com abans, no caben en els armaris. La majoria de la gent, fins i tot en un poble, viu en un pis, i la cuina és igual que la d’un pis de ciutat. L’espai de la cuina tradicional ha desaparegut, com a molt de vegades es troba alguna llar en una casa de poble però que més prompte és decorativa…

Pel que fa als llibrells, servien per a muntó de coses: per a fer el pa… o també per a la roba. Es deixava en sabó tota la nit. En casa hi havia tres o quatre llibrells, del més xicotet al més grossot. I també teníem ferrades, com un llibrell però d’alumini ample, amb dos anses, per a fer la bugada. Ha desaparegut completament.

Iŀlustració de tipus de ferrades (Diccionari Alcover-Moll)

Recorda les cuines i les maneres de cuinar antigues?

Jo tinc molts anys i recorde com era de fatigosa, llarga i pesada la cuina a casa de ma mare. Es passava hores per a preparar el dinar, començant pels focs antics de brasa o de carbó o de serradura. Un dels foguers més habituals de quan jo era menut era el de serradura, amb un cilindre de ferro i que per baix té una cavitat. Se li posava un cilindre de fusta al centre i anaves posant serradura de la fusteria, pitjant-la, però no massa. I quan anava bé és quan estava ple aquell cilindre. S’encenia per baix la fusta a poc a poc. Ja després posaves la cassola o el que fora, era una de les formes més habituals. La serradura era més econòmica que altres maneres de combustible.

Si parlem de cuinar o també de com es feia el menjar, el foc és fonamental. Hi havia també foguers de carbó. Això marcava una diferència grossa la cuina d’abans i d’ara. A partir dels cinquanta ja començaren a haver-hi foguers elèctrics i de gas. Abans la cuina domèstica era molt lenta, però no perquè a les dones els agradara fer-ho lent, és que no podies fer res més…

Són coses que molts no hem conegut i que costa d’imaginar…

Tornant als plats, ens comentàveu adés dels arrossos…

Sí… El que puc jo recordar amb la meua memòria de xiquet… Hem parlat de l’arròs al forn que s’ha conservat intacte. S’ha mantingut tal qual la varietat «estàndard», amb una miqueta de cansalada, una botifarra, la creïlla llescada, rodanxes de tomata i cigrons.

Un altre arròs que a mi sempre m’ha entusiasmat és el clàssic arròs amb fesols i naps. És un plat sensacional. Jo no sé per què cada vegada n’hi ha menys, pot ser perquè té molt de colesterol. Ves i busca’n! No és fàcil de trobar. És fàcil de fer però t’has de preocupar d’adquirir tots els ingredients, no és un simple arròs que s’improvise, no és un arròs amb pollastre, que fas a les netes quan venen a veure’t. Has d’anar a la carnisseria o al mercat, és una miqueta més complicat de fer per la cosa de comprar els ingredients: l’orelleta de porc, la botifarreta…

També deu ser perquè alguns ingredients ja no estan tan a l’abast com abans…

Efectivament, com per exemple l’arrop i talladetes, que és una de les coses que jo més enyore, que més tinc el cap, i l’arnadí…

L’arnadí? També a la Torre?

Sí, sí, sempre recordant de ma casa de la Torre… No és que siga un plat de l’Horta, és que hi havia una cosa que també ha desaparegut… En el meu primer llibre de memòries que es diu El tramvia groc, parlava d’això, que hi havia tot un tipus d’economia, que era l’economia itinerant i la quantitat de coses que compraves a la porta de casa. Del senyor que venia de la Marina i portava sobrassada de la Marina i feia el seu itinerari, fins a l’home de la Ribera que portava amb el seu carro, i portava arrop i talladetes i arnadí. Era economia itinerant, el mateix que et deia del peix que passava un bon home de matí en un carrer, passava com una safata allargada amb rodes, hi anava pegant crits i eixies a comprar al carrer.

Ara ens heu sorprés amb l’arnadí itinerant! Coneixíem el venedor d’arrop, però no el d’arnadí!

Sí, sí. I, a més, a casa feia molta festa tant l’arrop i talladetes com l’arnadí per eixa dolçor tan intensa que tant agradava. I també per a mi els polos, els gelats, també venia el polero el diumenge i passava amb un carretó com de gelats… Venia a la porta de casa i li compraves un polo o el clàssic mantecao de corte, perquè era una barra i te’n tallava un tros i posava dos trossos de neula i, bé, això era la delícia suprema!

Eixe comerç itinerant a la porta de casa era una cosa importantíssima. El negoci físic et requereix més inversió de diners. Una peixateria no és el mateix que tindre un carretó…

Efectivament…

Ara he pensat també amb la sardina de bota. Són coses que han desaparegut que la gent coneix sols de referència. Allà a Casa Panxa també tenien una bota per a sardines, que te les embolicaven en paper d’estrassa. Això sí que era ecològic!

Això que en diuen ara «biodegradable»…

[Riem] Això és. Tot el que compraves anava embolicat en paper, era tot biodegradable i ecològic i reciclable. Tot paraules que quan se practicava no existien…

I una de les fantasies gastronòmiques era… [riu] fer-te un almorzaret, que això no podia ser tots els dies!, potser el diumenge, amb una sardina de bota fregideta i unes tires de pebrera verda mollar. I ja el punt suprem si hi posaves damunt un ou deixat caure…

Això ho coneixeu, no?

Ja ens n’havia parlat la vedette Rosita Amores en esta entrevista… Ella ho tenia també ben fixat en la memòria…

És que això a l’horta era un festí! Són coses que em desperten unes reverberacions d’aquell moment.

Això és el que volíem fer-vos traure…

Són sabors que s’han quedat molt arraconats o que pràcticament han desaparegut, per exemple, també, les verdures en salmorra fetes a casa: la pebrera groga, grossa i mollar, olivetes i alguna cosa que no puc recordar…

Cebes, potser?

Sí, cebes tallades en quatre, així, tac tac tac! Ai! I tomatetes verdes xicotetes i això ho deixaves en salmorra. Per a mi era una cosa sensacional, que ja no recorde haver-ho tastat en cap altre lloc amb el mateix gust. També els vinagres que feies a casa no tenen res a veure amb els que compres hui…

També, en època de fer les olives, en casa se’n feien una gerreta o dos, en una pedreta trencant les olives amb una pedra, crac, crac, crac. De fet, en eixa època passava un d’estos venedors ambulants que venia herba d’olives, passàvem el seu carret i compraves herba d’olives. Encara recorde la melodia quan cantava el producte que duia «Herba d’olives, herba d’oliveees» [canta]. Ells tenien el seu circuit… Jo recorde eixir dos o tres vegades al dia al carrer a comprar. És una generació abans també es produïa també dins de les ciutats, però ha desaparegut.

Hi ha una noveŀla que ara no recorde el nom, que comença amb un despertar a París i els primers crits que es senten, que devia ser del segle XIX o principis del XX, eren tots de venedors ambulants…

Això ho podem estendre a gent que venia a vendre teles, vetes i fils o la pentinadora (que era així com s’anomenava la perruquera de dones)…

Ens heu comentat que teníeu una granja a la Torre…

Sí, i com que teníem aviram, a ma casa es menjava sovint carn de gallina i algun conill. Jo recorde que ma mare quan matava una gallina o un pollastre i això s’aprofitava durant 3 o 4 dies. El primer dia es cuinava una cosa i el segon, una altra i així… També recorde allò que li déiem «sopa de menudillos», que era trossets morella, de fetge, de retallets així… que em pareixia una autèntica delícia…

Una altra cosa que ja no es veu tant és la tanda, les vísceres dels animals…

Sí, en compraven també de tanda, més de corder… com les lleteroles. També feien molt els renyons, alguns de porc i altres de corder. Es feien bàsicament fregits, no era guisat. És que de guisats no me’n recorde, a banda de la paella i els arrossos, i algun altre plat valencià.

I de plats localitzats en el temps?

Una cosa molt específica, que es feia en Quaresma, que era paella amb bacallà i coliflor, uns péntols d’abadejo esgarrats i coliflor.

 

«Quan jo tenia set o huit anys, un pollastre o una dotzena d’ous o un kilo de sucre era l’equivalent d’un jornal, era caríssim»

 

Seguien a casa l’anomenda «abstinència»?

Bé… ma mare sí que feia l’abstinència de divendres de Quaresma. També arrossos de dejuni… però es feia el mínim de dejuni, és a dir, els divendres de Quaresma. Una quaresma sencera de 40 dies sense menjar carn, això mai…

Ma mare era una dona molt catòlica, molt de missa i de molta devoció, però mai no feu 40 dies sense menjar carn. Ara, el divendres, sí! I mon pare que no era de missa, també ho feia. Eren coses de reglamentació cultural de l’època. Era preceptiu…

El que menges o que no menges està dins d’un context cultural del que tens a casa, del que tens a mà o no, del que fan els teus veïns o la societat. En ma casa menjaven pollastre, per exemple, perquè teníem la granja, però als anys 50 el pollastre era car. Quan jo tenia set o huit anys, un pollastre o una dotzena d’ous o un kilo de sucre era l’equivalent d’un jornal, era caríssim. I ara, per contra, és molt barat. Encara recorde ma mare comprar el sucre d’estraperlo a alguna casa de per allí de per l’horta que havies d’anar d’amagat que no et pillara la Guàrdia Civil pel camí…

Com contrasta eixa cuina de l’horta amb la que heu tingut l’oportunitat de conéixer més tard a Xodos i a la comarca de l’Alcalatén?

De la zona de l’Alcalatén, o de Xodos, es conserven moltes coses de la cuina tradicional, a base de carn, perquè de verdura pràcticament no n’hi ha. A l’estiu una miqueta, col i naps i poca cosa més. Carn de porc, ara que no el maten tampoc, o de corder… Una cosa que ha quedat és el tombet, un guisadet amb carn de corder…

S’ha d’aprofitar el que dona la terra…

Exacte! Aprofitar tot… Això em fa pensar en una cosa més singular de ma casa eren les caragolades que es feien a la Torre amb avellanencs, uns caragolets molt xicotets. Els avellanencs són més blanquets i amb unes ratlletes, redonets, molt gustosos, perquè després n’hi havien uns de roïns que es deien caragols de pato, perquè els esclafaves i els ànecs se’ls menjaven…

I com es feien eixes caragolades?

Doncs anaves una setmana collint caragols per l’horta, amb una caragolera, una espècie de gàbia, i anaves porgant… I de cara l’estiu ma mare feia unes caragolades espectaculars amb una picadeta, i es torrava i és una delícia. Picadeta d’all, la clàssica, amb julivert i ametla. S’adobaven i es bollien amb alguna herbeta…

Que interessant! Les receptes amb caragols estan en la línia del que comentàvem adés de la tanda; cada volta és més difícil trobar-ne…

Totes estes coses pertanyen a un món cultural, «món» en el sentit més antropològic de la paraula, que com a tal ja no existeix. Jo he viscut els últims anys d’eixe univers cultural que ve de segles i segles i segles. En un entorn semiurbà com el de la Torre, al llarg dels anys seixanta es disgrega perquè apareixen nous elements de comunicació, de producció, de comercialització, de transport i de formes de vida… que després ja s’ha desintegrat a poc a poc i en 40 o 50 anys ha desaparegut completament. Perquè ens movem en un conjunt de referències tecnològiques que no existien fa molts pocs anys. En les cases de l’Horta quan jo era menut no hi havia neveres. No n’hi havia!

Hi havia altres maneres de conservació…

Hi havia la carnera, que es posava a l’ombra en un lloc fresc o si tenies un pou, podies emmagatzemar les coses perquè feia un poc més de fresca.

O què t’he de dir jo…? El gelat… Per exemple el diumenges a l’estiu, ens reuníem al voltant de ma casa i feien gelat, amb una geladora de manillar, feta de llistons verticals de fusta molt compacta. Es comprava gel, que també passava a domicili. En compraves mitja barra i en això et feies refrescos o llimonada… Amb un cilindre d’alumini o de zinc amb sal per a mantindre’s bé i a mà, amb una maneta, anaves girant fins que s’anava quallant per les vores interiors i es feia el gelat.

Això ho féieu en colla?

Sí, ens reuníem el veïnat en la fusteria del costat de ma casa i féiem rogle i, vinga, nano, pega-li pegar voltes i rac rac rac. I això del gelat era una festa i estes coses, que ara són habituals, abans eren una cosa especial.

Estem encuriosits! De què eren els gelats? Heu dit que portaven gel…

No, no, el gel estava en les vores per a gelar, però els gelats eren de llet, sucre i corfa de llima o canella…, com si fora una llet aromatitzada i quedava una consistència com…

Com de sagí?

[Riu] Efectivament, com el sagí… Ara ens heu fet pensat que també és una altra cosa que ha desaparegut. El sagí o llard, el greix del porc, que en ma casa era sempre una cosa habitual de la cuina i per a determinades coses es gastava, com per a fregir.

Actualment l’oli doliva li ha llevat terreny…

Fins a 12 anys m’he criat en època de racionament, fins hi tot el tabac estava racionat amb cupons, i l’oli estava racionat. Allí a Casa Panxa hi havia un bidó i amb un cilindre de vidre i et posava el litre que et tocava d’oli i punt! Quan s’acabava ja no podies tindre més oli i això et duia a tota una sèrie de condicions que ara tot el que compres envasat, excepte alguna llanda de conserva de tonyina, tota la resta anava racionat.

 

«A la Torre eren pobres de solemnitat… Això que els valencians érem molt rics és una gran mentida»

 

Això també provocava esmolar l’enginy en la cuina…

Clar ! I a ma casa érem avantatjats perquè teníem conills, era una cosa extra… Perquè a la Torre eren pobres de solemnitat… Això que els valencians érem molt rics és una gran mentida. I en moltes comarques interiors més que pobres, hi havia molta misèria…

Què recordeu com a excepció d’esta rigidesa alimentària?

Doncs, mira, mon pare treballava en una oficina d’hisenda de contribucions, per allà a la Gran Via Marqués del Túria, i quan l’home es trobava generós o inspirat i ens portava un paquetet d’alguna botiga bona de València com ara una conserva especial, algun formatge o mantega… El paquetet de mantega també era un extra i, ausades, era una festa! Era una cosa extraordinària, només ho trobaves a València en tres o quatre botigues, pel barri de l’Eixample, que és on treballava mon pare, però a la resta de València, tururut!

Botiga de queviures a l’Eixample de València (Mantequería Castillo, 1916)

I això de treballar a la granja com era?

La granja la portàvem entre tots, mon pare, ma mare, els germans, que anàvem als Escolapis i també després quan anàrem a la universitat. De bon matí, abans d’agafar el tramvia de bon de matí, preparava el menjar per a les gallines i per al porc.

Mon pare volia fer una avicultura així moderna però no tenia les condicions, tenia molts llibres sobre el tema, ara no sé quin tipus de gallina ponedora teníem. Ma mare venia els ous a la botiga i amb el que guanyava feia la compra del dia. No era una granja industrial però tenia eixida, potser al dia 6 o 7 dotzenes d’ous… Era més la faena que donava i l’afició que tenia molt pare que el rendiment econòmic.

Li venia de família?

No, no, era una dèria de mon pare, una afició. De fet, abans de la guerra vivia per les Torres de Quart, però, cansat de l’ambient que hi havia, enforfoguit, quan es va casar, es va buscar una casa en mig del camp, a la Torre… Li encantava l’hortet i l’horta. Teníem un veí que li deien Manolo que tenia cavalls i ens ajudava a treballar la terra…

Era un ambient particular, mig urbà, mig rural, perquè el tramvia passava per davant la casa. La Torre no arribava ni a mil persones bàsicament i la gent eren llauradors, hi havia una part que era empleats d’açò o d’allò, treballadors en alguna botiga. El tramvia que vos dic, el número 20, i l’autobús a Catarroja arribaven a la plaça de Sant Agustí i hi havia un trànsit continu perquè molta gent treballava a la ciutat, i quan jo tornava cap a casa tornaven plens, era una vida entre ciutat i camp, que m’agradava molt. Però quan volies anar al cine, al passeig, anàvem a Catarroja. El nostre centre de referència, d’entreteniment, era Catarroja. No solíem anar a València, com encara es diu. Això passava fins i tot en la Creu Coberta, barris hui ja connectats a la trama urbana de la capital. Ara això ja és un altre món, sols quedem alguns que ho podem evocar.

Foto de València Remember (autor anònim)

Ens heu fet ganes de cabussar-nos en El tramvia groc per a reviure eixos moments…

En El tramvia groc, hi ha una part d’eixa vida, tot l’ambient temporal, de veïnat, de terra, de l’horta, és una experiència vital…

Portada del llibre de Joan F. Mira, amb una foto seua de xiquet