Si resseguim la geografia valenciana, veurem que tenim un país ple de tradicions que sempre tenen un component gastronòmic important i, com en el cas que ens ocupa, fins i tot un origen ancestral que fins fa poc de temps ha estat un enigma complet. Volem parlar-vos de la festa de la Corriola de Cocentaina (Comtat).

Abans de parlar de menjua que s’hi associa, vegem de què va exactament esta antiga festa valenciana.

Una festa redona i ben antiga!

Coronant la serreta de Santa Bàrbera de Cocentaina hi ha l’ermita homònima, construïda ja al segle XIII. Cada 8 de desembre, s’hi puja en un seguici festiu, encapçalat per la banda contestana d’El Mal Passet, a celebrar la festa de la Corriola.

Acompanyant la música van xiquets i grans que ixen de la plaça del Palau Comtal i que arriben a l’ermita per a menjar un pa en forma de corriola (d’ací el nom actual de la festa) i una llonganissa roja de volta.

Esta festa no es pot donar per conclosa si no es toquen les campanes de l’ermita. És per això que tota la xicalla, i la qui no és ja tant, van a l’interior de l’edifici a estirar la corda per a fer voltejar les campanetes de l’ermita.

La troballa sobre l’origen

Fins no fa gaire temps s’especulava per l’origen d’esta festa amb diversos arguments sense massa fonament. No va ser fins fa uns pocs anys que el Centre d’Estudis Contestans descobrí un document que esclarí el tema, de la mà de Pere Ferrer Marset.

I és que Pere Ferrer trobà dins els manuscrits del recull de cançons i músiques del comtat de Cocentaina que els germans Just i Joaquim Salvador havien fet en comanda del Cançoner Popular de Catalunya, una cançoneta que deia el següent:

Santa Bàrbera va pel camp
buscant a l’Esperit Sant
l’Esperit Sant no vol dir
que tres núvols veu venir:
Un de foc, un de pedra i un de la mala centella!

La cançó fou arreplegada a Cocentaina el 9 de setembre de 1924 a Simfurosa Reig, «velleta filadora de 59 anys» com ells mateixos descrigueren. I la descripció sobre la cançó deia:

Cançoneta del dia de la Sucà (Santa Bàrbara, 4 de desembre). Per la tarda grups de nens i nenes marxen a berenar a un turonet pròxim a Cocentaina on hi ha una ermita. Hom diu «la Serreta de Santa Bàrbara», lloc pintoresc.

Este document ha estat la pedra angular perquè les investigacions sobre l’origen de la festa s’esclariren i es poguera saber que hi havia hagut un canvi en la data i en l’hora de la celebració de la festa, com també en el nom popular que rebia. Segons les recerques de Pere Ferrer, amb l’arribada de la dictadura franquista molts patrons religiosos van adaptar-se a les conveniències del credo de l’època i això faria que la festa es modificara com la coneixem en els nostres dies.

Santa Bàrbera, una santa mig repudiada per l’Església

El canvi de data (4 de desembre, dia de Santa Bàrbera), per a ajustar-lo al dia 8 del mateix mes (festa de la Immaculada Concepció), com déiem adés, es modificaria per les conveniències del credo cristià de la dictadura de Francisco Franco, però sens dubte ajudaria el fet que, finalment, el 1969 a causa d’aquests dubtes sobre la seua historicitat, santa Bàrbera fou eliminada del Calendari dels sants de l’Església Catòlica Romana.

La seua popularitat, però, al País Valencià, com també a d’altres països de la Mar Mediterrània fou sempre molt forta. Això es demostra amb el fet que Santa Bàrbera exerceix el patronatge de viles i ciutats com Montcada (Horta), Casinos (Camp de Túria), Faura (Camp de Morvedre), Catadau (Ribera Alta).

De fet, tenim mostres d’art valencianes de primer nivell sobre aquest personatge. El retaule de Santa Bàrbera de Cocentaina (mitjan segle XIV) està considerat actualment com un dels millors testimonis conservats de la pintura italogòtica de la baixa edat mitjana. Datat prop del 1378-1387, fou pintat per a l’ermita de Santa Bàrbera de Cocentaina. El 1974, per motius de seguretat i de l’estat de conservació, es traslladà al Palau Comtal. Ací podeu saber-ne un poc més sobre esta obra d’art.

Una festa associada amb el cicle agrícola de la comarca

Com es pot intuir de la informació anterior, el Centre d’Estudis Contestans, en un article que publicà sobre l’origen de la festa, parla de la seua vinculació amb el món de l’oli d’oliva. D’ací el nom de la Sucà. Com molts dels majors encara recorden, la collita de l’oliva i l’obertura de les almàsseres tenia lloc a primeries de desembre.

És per això que s’invocava esta santa protectora de les tempestes i del mal oratge, perquè aportara un temps benigne i no s’espatlara tot un any de faena agrícola a pocs dies de poder extraure el líquid preuat que donava menjar i permetia viure a les gents del Comtat: l’oli d’oliva. És per este motiu que en la publicació Vinça de Tasta’l d’ací volguérem donar-hi una presència a l’oli d’oliva en la iŀlustració de Miguel Monkc per a esta festa.

El Centre d’Estudis Contestans va més enllà i associa el possible origen de la festa a una celebració homònima (la Suca) que es dona a la comarca catalana del Pallars Jussà, on una vegada es molturen les olives per a extraure’n l’oli, conviden familiars i amics als molins d’oli per a sucar pa blanc amb l’oli novell i un embotit típic de la zona anomenat «xolís» (vegeu ací com és). Quines casualitats, veritat?

Segurament, com afirma Pere Ferrer, este costum podria haver viatjat amb els pobladors catalans que reploblaren el Regne de València. Llavors, estaríem davant d’una autèntica joia etnogràfica conservada en la capital del Comtat.

Tota esta teoria es veu reforçada per la definició que dona el diccionari Alcover-Moll del terme «suca»:

1. SUCA f.
|| 1. Sucada de pa en oli novell
|| 2. Llesca de pa amb un raig d’oli i sal

 

Els elements mengívols de la festa

El pa en forma de corriola és l’element emblemàtic que ha donat actualment el nom a la festa. És un pa elaborat amb rent natural («peu» o «peuet», com diuen els forners valencians) i sovint té una miqueta d’oli d’oliva en la pasta.

Té la forma de rotllo, però amb unes ratlles i incisions en la circumferència que fan que es semble a una politja, d’ací el seu nom. Actualment el fan de diverses mides. Tradicionalment s’ha utilitzat un tipus de blat seixa que fa que la molla no tinga a penes alvèols i siga molt blanca.

L’altre element és la llonganissa de volta, una llonganissa que deu el to roig al pebre roig molt i que està tan finament capolada que es pot estendre pel pa fàcilment. A més, com a aromatitzant té clau d’olor. Tot i que la carn és de porc, el budell sol ser d’anyell perquè fa més resistent el fet que la llonganissa siga allargadeta i voltada.

Com podríeu imaginar, no falten a la festa el vi i l’herberet tradicional, que acompanyen i fan passar millor la fredor d’eixos primers dies de desembre.

L’oli d’oliva primigeni ja no l’hi trobem, però devia ser un dels ingredients que acompanyava el pa en l’antic berenar el dia de Santa Bàrbera. Qui sap si, potser, i per a dinamitzar la producció de l’exceŀlent oli d’oliva de la comarca, no es podria introduir este element per a fer encara més fort el lligam amb l’origen de la festa i el seu significat.

Deixem ací esta proposta d’iniciativa per als actors comarcals, que sabem que en són molts i molt vius.

Un any més, celebrem la Corriola, celebrem la Sucà!

 

 

Volem agrair de tot cor l’ajuda inestimable de Susi Orts, bibliotecària de Cocentaina, i de Pere Ferrer, del Centre d’Estudis Contestans. Sense ells no hauria estat possible arribar a tota la informació, tant escrita com vital, al voltant d’esta festa de la Corriola, originàriament la Sucà.