Menu
Han passat quasi dues setmanes del començament de la campanya «Enguany, casca!» i els comentaris dels forns i les pastisseries amb què tenim contacte són un escàndol. La gent els ha començat a demanar la casca en molta més quantitat que els anys precedents i estan estorats de la bona acollida que tingut la campanya. I encara falten dies per a Reis!
Enguany, però, volíem anar més lluny, perquè encara véiem que la casca «deslluïa» plastificada en un racó de la vitrina de segons quin forn o pastisseria al costat d’altres dolços forans cada vegada més ufanosos. I també perquè volíem fer este article desenfadat per a trencar les fake news sobre la casca i aportar un toc d’humor amb els mems d’Un altre compte de mems i els GIF de Sabina Alcaraz.
Crítiques i aportacions, benvingudes!
Mem d’Un altre compte de mems
Encara que pot paréixer molt clar, molta gent que no han tingut prop mai la casca, en parlar-los d’un dolç redó i associat al dia de Reis, poden pensar que casca és el nom valencià del tortell de Reis. Com hem vist ací, però, es tracta d’un dolç completament diferent tant pel que fa als ingredients com pel que fa a la tradició. Hi ha molts valencians a qui no ens ha arribat la tradició de la casca per les raons que aportem ací baix. Però mai no és tard per a recuperar esta tradició entranyable.
El nom de casca (i el diminutiu casqueta) pareix que ve del verb cascar (del llatí vulgar *quassicāre, de quassāre ‘colpejar’, ‘trencar’). Potser de la metàfora de treballar els ingredients (per a fer el massapà) fent colpets fora una de les raons del seu nom. També apunta el lingüista Joan Coromines que, potser, el nom li ve del fet de rosegar (trencar amb les dents) unes casquetes antigues i salades que eren una mena de coquetes dures. En tot cas, com a nom de dolç està documentat del 1520 com ja vérem a l’article que li dedicàrem ací.
Diversos articles de premsa —i fins i tot algun llibre!— han arribat a publicar que el mal de què havia de morir la casca era el mateix mal que vingué d’Almansa. És a dir, alguns texts arriben a afirmar (!) que el tortell va ser portat per Felip V de Borbó de França i que s’imposà al País Valencià a causa de la pèrdua de les llibertats valencianes.
Ja seria estrany això, ja que, ni els mateixos castellans sabien què era el tortell de Reis al segle XIX. I més estrany era que uns costums de la cort reial tan exquisits es pogueren popularitzar entre la gent corrent tan ràpidament.
Que les modes francesitzants en la cuina (brioixos amb mantega, diversos tipus de salses, etcètera) estiguen darrere de l’omnipresència del tortell és una cosa que es pot demostrar amb força documentació, però tots els mites i historietes dels Borbons en relació a la popularització d’este dolç d’origen occità a València són llegendes ben poc veraces.
Caldria mirar, doncs, en les modes i en l’evolució del mateix poble valencià, que perdia a poc a poc la seua connexió interna i l’autocentrament com a societat, per a trobar la raó per la qual un dolç com la casca, conegut de nord a sud del país, començara a precipitar-se dins l’oblit.
La pèrdua generacional de la casca és diversa segons la comarca o localitat. En comarques com la Safor, la casca és ben viva en totes les generacions; en la Marina, només la gent de més de 50 en amunt coneix la tradició; un poc igual passa a l’Horta o al Baix Maestrat on actualment s’havia perdut ja la tradició (llegiu ací la memòria gustativa de la casca de Dolors Cervera). No només encara estem a temps de recuperar la tradició, sinó que la casca ja l’han començada a conéixer altres generacions joves de per totes les comarques valencianes.
Si parlem amb una persona major de 60 anys, aclarirem de seguideta que el tortell de Reis no era una cosa gens coneguda a les comarques valencianes fins fa relativament poc. La moda de fer-ne, copiant l’estil de pastisseria i brioixeria francesa, vingué de Madrid on hi ha constància que, cap al final darrer terç del segle XIX, començà tímidament a elaborar-se en algunes pastisseries conegudes.
Al cap de pocs anys, les pastisseries d’alta volada de València havien importat este dolç de Madrid amb el seu nom en francés: gâteau de Rois (coca de Reis). De fet, el tortell és provinent d’Occitània i, encara ara es menja en les cases del Llenguadoc, de Gascunya, del Perigord i d’una part de l’Alvèrnia i de la Provença.
La conegudíssima pastisseria d’Eugenio Burriel a València, ja en feia publicitat el 1902. No cal dir que el tipus de clientela d’aquestes pastisseries era la classe més benestant del Cap i Casal, i només una part d’esta conegué el gâteau. Per a la immensa majoria dels valencians era un dolç desconegut, estrany i exòtic.
Molt a poc a poc, i paraŀlelament a una decadència de la casca valenciana ja en marxa, es va començar a popularitzar el dolç amb el nom, ara traduït al castellà «roscón» i més modernament adaptat amb la forma normativa «tortell».
No seria, però, fins a les dècades dels 1990-2000, en què el tortell començà a aparéixer de manera massiva, a causa de la producció industrial per part de grans cadenes comercials, a les quals van seguir molts forns tradicionals.
Mem d’Un altre compte de mems
El 2020, després d’uns anys produint-se’n, sembla l’any del panettone, passat ja pel filtre mainstream d’un dolç tradicional milanés amb nom original en llombard (panatton). Ja es fa estrany no veure autèntiques piràmides de capses amb colors nadalencs als corredors dels supermercats i, com ja passà amb el gâteau de Rois, els forns s’han abocat a produir-lo per a donar eixida a una demanda cada vegada més creixent d’este pa socarrat amb afegitons diversos (xocolate, carabassat, etc.). I clar, com no ha de ser bo amb tota la mandanga que porta?
La qüestió que no s’ha tancat és si el panatton serà el nou tortell de moda. Només els anys i els impulsos consumistes de la gent ens donaran la resposta.
La forma de la casca ha anat evolucionant al llarg de la història. Segons els documents més antics que disposem, i que podeu trobar ací, la forma primigènia de la casca era un rogle. És a dir, la forma d’anella. En el Llibre del coc, de 1520, no diu exactament la forma que té (encara que pot endevinar-se), però en la seua traducció castellana, solament uns pocs anys més tard, diu textualment que es tracta d’una mena de «rosquillas de fruta que llaman casquetas en Valencia y Barcelona», i si cerquem al diccionari de la Real Academia Española trobem que rosquilla és un «Dulce en forma de rosca pequeña, hecho de…». A banda, la casca en forma d’anella ens ha arribat viva o documentada a diversos punts de la geografia valenciana com Vinaròs, València, Gandia, Dénia, Xixona.
La forma de serp, a parer nostre, vindria a ser una adaptació infantil del dolç, com passa amb la mona de Pasqua. Un argument que reforçaria esta teoria són les múltiples formes que trobem de la casca a les fotos antigues de la pastisseria Macip de Vinaròs on, a banda de l’anella i la serp, se’n feien altres formes com ara una guitarra, un peix, un cor, una sabata, etc. Potser es volia adaptar una forma primigènia redona a una forma atractiva per als xiquets.
Mem d’Un altre compte de mems
En el fons del projecte Tasta’l d’ací hi ha la promoció o difusió de la gastronomia valenciana. El fet que la gent consumisca tortell, panettone o qualsevol altra llepolia d’importació recent no és ens preocupa en si. El que ens toca el coret és que el nostre univers gastronòmic secular s’arracone i acabe substituït per productes sense cap aŀlicient més que el comercial. És per això que no ens agraden les dicotomies entre casca i tortell (ja podríem parlar d’una tricotomia entre casca-tortell-panettone?).
La gastronomia valenciana s’ha vist sempre enriquida productes forans. Enriquida i millorada. Però una cosa és enriquir i una altra és esborrar del mapa les tradicions anteriors que ens unien com a poble. Preguntar si es prefereix casca o tortell és el mateix que demanar si es prefereix un figatell a una hamburguesa o un bunyol a un dònut. No cal triar. El que cal és conservar i valorar el que és nostre per a poder valorar el dels nostres veïns.
Enguany, casca!
Aconseguiu una casca de Reis en les adreces de l’apartat de difusió del nostre article de recerca.
Què t’ha paregut esta entrada? Coneixes altra informació per a completar-la? Cap lloc que no hàgem inclòs i que ens recomanes?
Pots ajudar-nos a recuperar el nostre univers gastronòmic col·laborant amb nosaltres o deixant-nos un comentari.
Pren la paraula i conta’ns la teua part gustativa de la història.
El blog de Tasta’l d’ací aplega testimonis de la memòria gustativa valenciana i es fa ressò de les iniciatives que promouen el producte valencià en l’agricultura, l’elaboració culinària, el comerç, la indústria i els col·lectius en defensa d’un món més sostenible.
